Relat de la boira

Qui ets tu quan hi ha boira?

El camí a la casa era sinuós i la carretera lluïa envoltada d’arbres. Aviat vaig comprendre per què m’havia cridat, precisament a mi, el meu cosí. Ningú com jo podria entendre aquella rara situació que havien viscut durant les anteriors dues setmanes. I quan dic rara no és per crear un misteri previ a tot el que t’estic explicant, amic meu, sinó per una raó clara de lògica mundana: el meu cosí era mort, però ell m’havia avisat que l’anés a veure, justament, el dia després que el metge en certifiqués la seva defunció.

El metge em va rebre en estranyes circumstàncies, a tan sols dos quilòmetres de la casa on havia d’anar. El cotxe havia patinat per culpa del glaç que romania a l’asfalt i havia tingut un accident prou considerable. El capó va resultar destrossat pel xoc amb un arbre, el vidre de davant esmicolat i les meves cervicals tocades per culpa de l’impacte. Van tardar en venir-me a socórrer, i encara gràcies que un dels homes vells del poble havia sortit a passejar, coses que fan els vells que viuen en viles i no els que viuen a les grans ciutats -serà per això que viuen més anys?-. El metge em va acostar una fusteta impregnada d’un líquid especial i em vaig despertar. Tenia la cara amb sang, una petita ferida a la cella n’era la culpable. Aleshores, tan bon punt vaig recuperar la consciència, vaig demanar al metge si em podrien portar urgentment a veure el meu cosí.

-Gairbé el veus del tot. Que no saps que la carretera és plena de glaç? Cal conduir en compte. Entre la boira i el gel acabarem per matar-nos tots aquí. 

Certament la boira era tan intensa que em costava veure més enllà del que hi havia dins del cotxe. L’airbag, la meva sang, el reflex de la meva cara al mirall interior i la cara del metge a prop de la meva. Vaig dubtar si fer-li un petó. Però, per què li hauria de fer? No m’agradava, no en tenia ganes. El vaig empènyer com vaig poder i, després de descordar-me el cinturó, vaig eixir del cotxe. 

Per uns instants el centre d’atenció dels aldeans va recaure a sobre meu. Tothom parlaria de mi, tothom em posaria per davant del meu cosí. Mes quin sentit tindria que fos així. No podria permetre-ho, jo no volia usurpar-li el protagonisme al meu cosí. Quina classe de família seríem si ens tractéssim així.

-Doctor, deixi’m alguna de les seves eines afilades. La que faci servir en cas d’extrema necessitat per acabar amb la vida dels que pateixen, la que usaria vostè per matar algú com el meu cosí.

El metge no va dubtar ni un segon i, de dins de la maleta, va treure un tros d’acer rovellat i escapçat per la punta. Encara tenia la sang seca de l’últim assasinat. Aquell instrument no podia ser mèdic, era impossible. Però seriviria, si més no, per clavar-li al doctor amb força just després que me’l donés.

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.

Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.

Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.

En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.

Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.

El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.

El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.

Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.