Relat del viatjant

Viatjar entre lletres caduques,

sortides del buit, del final

que comença quan l'absurd

continua al so dels timbals.

Fugir per les taques negres

eixides del forat, de l'inici

que s'inicia quan el record

segueix la paraula en fals.

Crida, xiscla,

pega i colpeja.

Cop de puny a la taula,

cop de peu a la cadira,

cop al cor amb l'alè podrit

dels moribunds que omplen la sala.

Nàusees, vòmits,

malestar entre els que s'ofeguen

escoltant el sense sentit de l'aire.

Acabarà el soroll forjant les ànimes:

ciment, pedra, sorra...

Serà per sempre el mur, la vida.

Relat de nois

I la llibertat va arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats. Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.

Va aparèixer la calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb força.

De nit, de dia. L’aire bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.

Els dos paisatges eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut.