Relat de les hores

I
La nit necessita una foguera.

II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.

III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).

IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?

V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.

VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.

VII
La Mort ve de dia.

Relat de dijous gras

Avui és dijous gras, segons el calendari que m'han obligat a acceptar. Els dijous són un bon dia, si tenim en compte que a l'endemà és divendres i, segons ens han imposat, els dies festius són dissabte i diumenge. 

Els dijous, però, em fan por. No és una por terrorífica, però sí una por lleugera. El pitjor del cas és que aquest estat poruc m'agrada. Sóc un ésser humà, no pas un animal -crec-. per això racionalitzo les coses i analitzo què és el que més em convé. Aleshores, quan tot està controlat... m'apropo a l'espai desconegut. Surto de la zona de confort i oloro els fruits prohibits. Dijous és quan totes les bones olors s'aproximen al meu nas sense que ningú ho pugui evitar. Algun dijous m'he tancat a l'armari, inclús amb clau! He intentat evitar tot desig impur, com Odisseu navegant entre les sirenes. Però cal reconèixer que d'altres dijous he assaltat, amb totes les armes, la cuina on bull la cassola.

No em sento culpable. Ni tampoc culpat. Em sento simplement com se sentiria un soldat caminant entre els boscos, a punt de sortir de la frondositat i encarar, per fi, el combat a la planúria del Comtat.

Aquesta nit serà dijous, si bé quan més divertit és el dijous és quan passa a ser divendres. Els límits sempre ens han atret; passar-los o no... Som humans o animals? Només sabem el que ens han imposat: avui és dijous!

Relat de passerells

Aquesta nit la lluna vigila tot moviment circular i perpendicular que es produeix als carrers de la ciutat. Des de dalt  de tot observa amb deteniment com les fitxes es mouen de blanc en blanc.

El guardià de la finestra vetlla perquè les ànimes perdudes trobin el camí de casa. No és feina fàcil. Es distreu sovint escoltant com la picardona no para de parlar amb el passerell. No cal saber-ne molt d'aus per conèixer la història d'Àustria o d'Austràlia. Total, es tracta d'un joc de daus i, per tant, mai se sap quin número sortirà.

De nit, totes les ombres desapareixen. No compta la història d'aquells que no van dir res. No s'escriu sobre el no-res. Quin món més fantàstic pot creure amb res? Hem de creure en tot. Ni que no existeixi. Hem de beure'ns-ho tot, ni que no n'hi hagi. És el so dels ocells banalitzant sobre la vida. És la cançó d'estiu que sona a l'hivern. El gelat que es desfà a ple sol. La trompeta que sona a orelles d'un sord. El cel blau davant del cec. El vaixell d'Ulisses sense mar. El somni dels morts. La mort dels somnis.