Relat del lleó

Mirant el rellotge constantment se sent com una peça de ment esborrada de la pissarra oblidada al carrer. No li prengueu les constants, encara deu estar agonitzant. Podrien haver-lo posat a reciclar, es deuen haver equivocat. Però entre tanta ferralla ja se sap. Algunes coses útils acaben no tenint ús ni per reciclar. I si ve alguna d’aquelles persones que recullen els ferros i els venen a les furgonetes en negre? I si de ferro no en té res?

Alguna cosa surt d’entre la brossa. Serà la seva mà? Podria ser. Té ganes d’eixir amb força i valor. S’ha acabat de romandre begut entre bosses de merda. Es dutxaria, si tingués on fer-ho. S’arreglaria, si posseís algun vestit per posar-se. Es pentinaria, si no hagués usat la pinta com a projectil l’última nit. No podrà fer res d’això, però riurà. Altre cop riurà. Sol i aïllat. El lleó de Nietzsche ressorgeix. Deixeu que rugeixi.

Groc i vermell resplendent. La força de l’home per sobre de l’home. A poc a poc s’alça i escampa la brossa pel carrer. Es desfà de tot el que li molesta. Aparta la brutícia que el destorba. És nu, és lliure de tanta mala bava. Buscarà un nou cavall, cavalcarà sobre flames, degollarà els caps que se li posin davant.
Eternament dempeus, eternament ell.

Relat de la seda

Crec que avui la seda és de rebaixes. 

Mirarem de baixar-la al fons del pou.

No hi ha aigua sense un bon cubell.

Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.

Posem, doncs, maons.

Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,

de nit quan els llamps i·luminen els trons,

de dia quan el sol cega els morts.

Relat de la tristesa

L'home més trist del món cavava un forat al mig de la plaça més gran de la ciutat més petita.

-Usa una pala- li van dir uns homes que el miraven des d'un banc proper.

A l'home més trist del món no li calien pales, només llàgrimes sota les estrelles.

Relat d'objectes

Sobre de la taula de fusta, sota del sostre de pladur, al costat de la paret de maons. Enmig de la batalla del silenci, rodejant l’esperit buit i llunyà. L’ésser humà observat no es mou més que el just i necessari. Mira tot el que el rodeja. Un calendari amagat darrere de la pantalla d’ordinador, un ventilador que no cessa el seu constant moviment. Una cinta adhesiva preparada per usar-se gràcies a un porta cintes adhesives vermell, que llueix al costat d’una grapadora també vermella, estil Petrus. Una llibreta negra, petita, gairebé sense pàgines, a causa de les arrencades que ha anat suportant dia rere dia. Un mòbil, un telèfon fix, una tassa plena de bolígrafs gastats i una cartera. Res més. Poca cosa, o molt, segons es miri. Si no passa res, no és res. Si hi passa de tot, tot ho és.

Fixem-nos en el que succeeix després per entendre-ho. L’home s’adorm. Deixa el món conscient i entra al primer REM. Elements ficticis barrejats amb d’altres més reals. Aquells objectes no prenen vida ni res semblant. Però allí davant, el seu cos s’agita, es mou. Vomita i treu els intestins. Un company de feina, que ho veu, s’apropa amb celeritat. Li agafa un intestí per la punta i comença a estirar. A ell, a l’home observat, li costa respirar, el conducte no permet el pas d’aire a la vegada que extreu els seus òrgans. Aleshores agafa, com pot, un dels bolígrafs que reposen a la tassa de la taula i se’l clava al pit. Fa un forat profund; no molt ample, a través del qual l’aire surt i entra i ja no s’ofega.

L’ordinador s’apaga, estava encès. El telèfon fix no mostra evidències de trucades recents; el mòbil tampoc. La llibreta, que hem anomenat abans, serviria per escriure tot el que li ocorre. Però no sap escriure. No sap què li passa.

Relat de papereres

Abans de creuar, l'home mira dins de la paperera. No hi busca res. O sí, només ell ho sap. El semàfor es posa verd i inicia un caminar lent, però sense pausa. El seu moviment denota el cansament de qui ja no té ganes de viure.

L'home porta una jaqueta de cuir gastada, un barret de llana blau, unes sabates negres i uns pantalons bruts i gastats. No s'ha cordat la bragueta. no s'ha tapat el coll. Li agradaria portar guants i evitar el fred del vespre.

Quan es torna a posar verd, creua altre cop cap a l'altra costat. Torna a la seva illa; és la seva zona de confort. No acostuma a quedar-se molta estona en els carrers veïns.

Per davant seu passen homes i dones, nens i nenes. policies i escombriaires. És una part més del mobiliari urbà. Ningú li diu res. Ell tampoc saluda a ningú. Si vingués una nau espacial i se l'endugués, ningú reaccionaria, ni per bé ni per mal.

La seva mare fa temps que va morir. Els seus fills també. El seu pare encara viu. Deu tenir ja cent anys, potser un dia d'aquests és el seu aniversari, qui sap si ell anirà a felicitar-lo. Però l'home no sap a quin dia viu. Ni sap on viu son pare. No sap res de res, viu per viure; com qui camina per caminar, d'un costat a l'altre del carrer, esperant que la vida s'acabi i ja no hagi de tornar a creuar.