Relat de la tarda

Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.

No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.

No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.

En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.

Relat del colom

El sol brilla i la llum rebota sobre el blanc gastat del pas de vianants d'una de les principals vies de la ciutat. El nombrós pas dels vehicles deixa un soroll ensordidor amb poc espai per a la pausa i el silenci. Els ciutadans passegen aliens als problemes més profunds de la societat. Homes i dones amb bosses de la compra, canalla jugant a bàsquet en una pista a tocar del carrer, gent gran asseguda als bancs i el fum entrant pels narius de tots i cada un dels habitants de la ciutat.

Dos homes es recolzen sobre el mateix tronc d'arbre, un plataner amb la majoria de les fulles verdes, tot i que ja comença a lluir algunes de seques en diferents tons de marró. Cap dels dos es mira a la cara, sinó que dirigeixen les seves mirades (i l'orientació dels seus cossos) cap al mig del carrer, per on circulen motocicletes, camions, cotxes, bicicletes i autobusos de línia.

 

-Mira el colom com cau mort sobre l'asfalt.

-No cau, resta allà, immòbil; però no cau.

-En algun moment o altre haurà caigut.

-Però que ho hagi fet en algun moment en concret de la història no vol dir que ho estigui fent ara.

-A mi em van ensenyar que, mentre no es demostri el contrari, quan les coses passen sempre de la mateixa manera no hi ha cap motiu per el qual pensar en altres alternatives.

-Deixa de pensar en els els filòsofs i centra't en aquest colom. No veus com ens mira? Em fa pena.

-Dubto que ens miri.

-Ho dubtes perquè no li mires els ulls.

-No li miro els ulls perquè és mort.

-Si li miressis veuries que ens està mirant.

-Si és mort no pot veure-hi.

-I això ho podríem posar en dubte?

-Veure-hi és una capacitat. Només som capaços si som, i només som si som vius.

-Aleshores els nostres estimats morts ja no són res per a tu?

-Són en tant que nosaltres els recordem.

-I per què els vols recordar si, en el fons ja no són?

-Perquè mentre els recordem seran.

-Quan dius seran és perquè acceptes aleshores que són. I si són... són capaços, tenen capacitats.

-Els meus estimats morts poden veure-hi?

-Tu te'ls estimes?

-Sí, perquè jo sóc viu i puc sentir.

-Si, tu pots sentir. Te'ls estimes, però ells a tu no.

-Evident, ells són morts.

-Estimes a gent que no t'estima?

-Ells no poden estimar-me, són morts.

-I com són morts, no són capaços.

-Exacte.

-Aleshores, a veure si ho he entès bé, t'estimes a gent que no t'estima perquè no és capaç d'estimar-te.

-És una forma de veure-ho.

-És la teva forma, no pas la meva.

-I quina és la teva?

-Jo només m'estimo gent que sigui capaç d'estimar-me. Per què hauria de sentir res per algú que no és capaç de sentir res per mi?

-No ho sé, és la teva forma de veure-ho.

-Si algú no és capaç, jo tampoc.

-Aleshores, el colom és capaç de veure'ns?

-No, és mort. No hi ha dubte.

-I tu pots veure'l?

-Clar, l'estem veient ara mateix tant tu com jo.

-I com pots veure'l si ell no és capaç de veure't?

 

 

Relat de la vorera

Hi ha un home assegut a la vorera de davant. No passen cotxes de luxe, ni una limusina. Aviat serà hora de dormir, li diu un vianant. Ves a pastar fang, aquesta no és la teva guerra.

La nit és tan groga com els fanals ens criden en la foscor. Deixa'm tornar-te l'esperança perduda en algun lloc on els lladres ens roben les claus. No hi ha tristesa entre el voral i l'asfalt. No hi ha caliu que pugui tornar-nos més cruels del que ens van fer les ànimes perdudes.

Tira-li una pedra, vailet; tira-li i rebenta-li el cap. No veus com mama sense aturador? Aquesta és la seva vida, aquesta és la seva cançó. Si hagués volgut una existència millor, l'hauria tingut. Mira't a tu, mira tot el que has fet per tenir-me a mi d'amic. Creus que no poden, aquesta gent, aixecar-se i anar a treballar? En quin món vius, vailet? Llença-la-hi ben fort i sortim corrents.

En el ciment reboten els orins que esquitxen els pantalons. Petit riu entre neumàtics que arriba als seus peus. No et moguis, no toquis res, vell potrós. Encara em xafaràs el meu canal, mira què graciós. No porta ni sabates ni mitjons. Talla't les ungles, animal fastigós.

Algú va encendre els ànims com si no hi hagués demà. No el miris als ulls, no trobaràs candidesa ni bona fe. Aquest cel obscur s'hauria de tenyir de vermell amb la sang dels dropos.

Aquí, sota els edificis de nou plantes, hi viuen escarabats que ningú encara no ha trepitjat. Traieu les armes, dispareu a tort i a dret. No pot quedar ni un cor en ple batec. No pot romandre ni una ànima entre les ombres de la mort.

Tornaran els huracans a bufar per la ciutat, abriguem-nos molt i bé.

Relat de l'amargor

Crec que era un dia de blau fosc,

horitzó mesclat de cel i mar

i les teves cames junt les meves

entrant dins la cala sense far.

 

Parla tant com vulguis,

fes créixer les paraules de cent en cent

com quan ens adormíem

l'un sobre l'altre;

no pas damunt la gespa

ara cobrint l'arena

amb la tovallola entre la gent.

 

Aquests ullets que miren desconfiada

són els que odien la confiança trencada.

Trista és la nostra vida,

amargor en tota la drecera sembrada.

 

Aquells ditets que busquen el meu llom

són els que han traït tantes vegades

no a mi, sinó el teu destí.

Creu-t'ho d'una vegada, hauria estat genial

besar-te sense estar pendent de les mirades.

Relat de la taula

Era ahir quan era avui, fent exactament les mateixes coses, sentint les mateixes precises veus. Era ahir quan esdevenia avui, sense veure el demà diferent al d'ara.

Tancats, cansats; vam preferir semblar a ser per tornar a confinar-nos en la desesperació. Com un creuer de nit trencada en l'obscuritat, sento silenciada l'alta temperatura del glaç que solidifica la sang.

Apareix un fantasma als meus somnis. No són eròtics, no són sensuals. És una cambrera que recull les coses de la taula, primer els coberts, després els plats i, finalment, els gots. Ens quedem sense res més que les estovalles.

Per molt que et preguntin si estàs bé, si tu et sents incòmode seguiràs pensant en aquella frase que et torna el cor inquiet.

M'agradaria que em servissin carn guisada, potser galtes de porc. No s'oblidin de les patates rosses. El seu fill, sempre tan atent, cuidarà la cuina, modernitzarà els plats; però qui sap si podrà mantenir l'encant de la seva mare i la seva tieta.

Se sent el remor de plats i forquilles, s'olora la llenya cremada. El restaurant és el punt de parada per amants del bon menjar i de les orgies prohibides.

És cert, sembla un prostíbul, només seure ja tens cuixa per provar, embotits, tomàquet i aperitiu... Com quan les meuques t'ensenyen les cames i es pugen la faldilla demanant-te que pugis al primer pis.

Aquí es pot beure a porró, embrutant-se, però amb el gust de sentir el rajolí xocant contra les dents.

Hi ha comensals d'edat avançada, però també algun pitram dur i ferm que passa de la talla cent. Pocs són els nens que hi vénen, tot i que quan n'apareix algun el cuiden amb uns plats de canalons o macarrons que els deixen adormits. Aquests fets no passen per alt pels pares, que preparen la llenceria boja que provoca el vi de la casa. No és bo demanar un vi en concret, perdria l'atractiu de tornar-se boig i fer caure tot coll avall.

Relat de Cèsar

Cleòpatra després de morir;

amb els ulls tancats per si de cas.

No és espera, és turment.

Tornaran a desaparèixer les ungles llargues,

els caps calbs sense cabells gastats.

Marxaran per aparèixer les buides estances,

els llits fets sense girs improvisats.

Pots donar-li motius per creure't?

Podries esborrar una ment trista

i la seva pista si deixa de veure't?

Cèsar abans de morir;

amb els llavis oberts per si de cas.

No és vida, és patiment.

Relat de Cleòpatra

Cleòpatra després de morir, aixecà el cap i veié els seus súbdits menjant-se els caps els uns als altres.

-Què feu? Galifardeus… No veieu que us fareu mal?

Ningú gosà contestar-li, car les seves boques eren plenes de menjar humà. Sang, múscul, os. Tot era dins de les cavitats bucals. Ressonava el cruixent crec-crec dels tendons entre les dents.

-Pareu, ditxosos, pareu! trencareu els ossos i a mi els cos.

La nit ombrívola. La nit fosca. No hi ha res quan la nit deixa de ser dia per xuclar el negre.

I tu, quin color ets?

Relat de la lletra

Amor etern és oxímoron

entre rialles de Déus cruels

que juguen a disparar-nos al front.

No creieu en les dites ni en les abraçades,

se sent a vegades, respectant la distància dels anhels

que disparen per jugar a destrossar ànimes enamorades.

Salten els nanos des de l'escullera, 

voltaretes i cridòria a granel.

Què és el que voleu? Mort o vida entera?

Me'ls miraria amb ganes de plorar.

On ets joventut de fel?

Aparta la mirada si la pots domar.

A cada passa, una angoixa.

Calendari a mà, subratlla el passat de zel.

Absurda lletra, treu-me d'aquesta vida moixa.