El sol brilla i la llum rebota sobre el blanc gastat del pas de vianants d'una de les principals vies de la ciutat. El nombrós pas dels vehicles deixa un soroll ensordidor amb poc espai per a la pausa i el silenci. Els ciutadans passegen aliens als problemes més profunds de la societat. Homes i dones amb bosses de la compra, canalla jugant a bàsquet en una pista a tocar del carrer, gent gran asseguda als bancs i el fum entrant pels narius de tots i cada un dels habitants de la ciutat.
Dos homes es recolzen sobre el mateix tronc d'arbre, un plataner amb la majoria de les fulles verdes, tot i que ja comença a lluir algunes de seques en diferents tons de marró. Cap dels dos es mira a la cara, sinó que dirigeixen les seves mirades (i l'orientació dels seus cossos) cap al mig del carrer, per on circulen motocicletes, camions, cotxes, bicicletes i autobusos de línia.
-Mira el colom com cau mort sobre l'asfalt.
-No cau, resta allà, immòbil; però no cau.
-En algun moment o altre haurà caigut.
-Però que ho hagi fet en algun moment en concret de la història no vol dir que ho estigui fent ara.
-A mi em van ensenyar que, mentre no es demostri el contrari, quan les coses passen sempre de la mateixa manera no hi ha cap motiu per el qual pensar en altres alternatives.
-Deixa de pensar en els els filòsofs i centra't en aquest colom. No veus com ens mira? Em fa pena.
-Dubto que ens miri.
-Ho dubtes perquè no li mires els ulls.
-No li miro els ulls perquè és mort.
-Si li miressis veuries que ens està mirant.
-Si és mort no pot veure-hi.
-I això ho podríem posar en dubte?
-Veure-hi és una capacitat. Només som capaços si som, i només som si som vius.
-Aleshores els nostres estimats morts ja no són res per a tu?
-Són en tant que nosaltres els recordem.
-I per què els vols recordar si, en el fons ja no són?
-Perquè mentre els recordem seran.
-Quan dius seran és perquè acceptes aleshores que són. I si són... són capaços, tenen capacitats.
-Els meus estimats morts poden veure-hi?
-Tu te'ls estimes?
-Sí, perquè jo sóc viu i puc sentir.
-Si, tu pots sentir. Te'ls estimes, però ells a tu no.
-Evident, ells són morts.
-Estimes a gent que no t'estima?
-Ells no poden estimar-me, són morts.
-I com són morts, no són capaços.
-Exacte.
-Aleshores, a veure si ho he entès bé, t'estimes a gent que no t'estima perquè no és capaç d'estimar-te.
-És una forma de veure-ho.
-És la teva forma, no pas la meva.
-I quina és la teva?
-Jo només m'estimo gent que sigui capaç d'estimar-me. Per què hauria de sentir res per algú que no és capaç de sentir res per mi?
-No ho sé, és la teva forma de veure-ho.
-Si algú no és capaç, jo tampoc.
-Aleshores, el colom és capaç de veure'ns?
-No, és mort. No hi ha dubte.
-I tu pots veure'l?
-Clar, l'estem veient ara mateix tant tu com jo.
-I com pots veure'l si ell no és capaç de veure't?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada