Relat del cavall

L'home i el cavall navegaven entre rius secs. No era diumenge, però feia fred. Algú havia llençat un roc tan fort que els ocells havien fugit esperitats. No tingueu por, els rocs no tenen foc si no són lava.

Va arribar el març després de l'abril, i els ocells tornaven a venir. Esperaven el roc i, quan el veien, s'escapaven altre cop.

 

Com en tota faula, els animals desitjaven tenir un paper moralitzador, així que retornaven al seu origen sense pensar-s'ho dues vegades. Algun dia, creien, el roc faria quelcom diferent i, així, ells aprendrien algun fet que els marcaria tota la vida. Aquest dia, però, no venia. Els ocells van envellir anant i venint sempre d'un lloc a un altre. I el roc va continuar el seu llançament periòdic.

 

La mort arriba per a tothom. Sigui primavera o volis alt. La mort els va atrapar i els ocells romangueren estirats a terra, amb els ulls brillants i les plomes somortes. El roc va tornar a sortir disparat directament cap a les aus i, per fi, quan elles van sortir volant a causa de l'impacte; ell va trobar el seu lloc al món.

Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat de la vorera

Hi ha un home assegut a la vorera de davant. No passen cotxes de luxe, ni una limusina. Aviat serà hora de dormir, li diu un vianant. Ves a pastar fang, aquesta no és la teva guerra.

La nit és tan groga com els fanals ens criden en la foscor. Deixa'm tornar-te l'esperança perduda en algun lloc on els lladres ens roben les claus. No hi ha tristesa entre el voral i l'asfalt. No hi ha caliu que pugui tornar-nos més cruels del que ens van fer les ànimes perdudes.

Tira-li una pedra, vailet; tira-li i rebenta-li el cap. No veus com mama sense aturador? Aquesta és la seva vida, aquesta és la seva cançó. Si hagués volgut una existència millor, l'hauria tingut. Mira't a tu, mira tot el que has fet per tenir-me a mi d'amic. Creus que no poden, aquesta gent, aixecar-se i anar a treballar? En quin món vius, vailet? Llença-la-hi ben fort i sortim corrents.

En el ciment reboten els orins que esquitxen els pantalons. Petit riu entre neumàtics que arriba als seus peus. No et moguis, no toquis res, vell potrós. Encara em xafaràs el meu canal, mira què graciós. No porta ni sabates ni mitjons. Talla't les ungles, animal fastigós.

Algú va encendre els ànims com si no hi hagués demà. No el miris als ulls, no trobaràs candidesa ni bona fe. Aquest cel obscur s'hauria de tenyir de vermell amb la sang dels dropos.

Aquí, sota els edificis de nou plantes, hi viuen escarabats que ningú encara no ha trepitjat. Traieu les armes, dispareu a tort i a dret. No pot quedar ni un cor en ple batec. No pot romandre ni una ànima entre les ombres de la mort.

Tornaran els huracans a bufar per la ciutat, abriguem-nos molt i bé.

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.

Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.

Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.

Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

Relat dels glaçons

A les faules parlen els animals. Sota els pins criden els salvatges. Pronunciar t’estimo era regalar-li la vida sencera. Dubtava sempre si descobrir-se i mostrar-se tan fràgil, però ho feia. Ella no podia evitar-ho: A cent vint per hora o amb el fre de mà posat; ho feia quan se’l mirava amb aquells ulls que es guardava sempre per ella mateixa.

Aviat serà fosc i ningú no haurà menjat. Les feres s’esperen l’una a l’altra, tenen ganes de mossegar-se, d’embrutar-se, de sentir-se vives i estimades. Però Cronos no els dona el present esperat. Al déu del temps li agrada veure-les retorçar-se de dolor en l’espera. Confia en l’arena suspesa, la que no cau, la que provoca el suïcidi i la mort, la que fa caure en la desesperació i l’abandonament. És l’eterna lluita entre el temps i l’amor; entre les Hores i Afrodita. Elles tres poden encerclar-la i ofegar-la; ella sola pot plorar fins a negar-les.

I aquí, assegut, mirant com juguen els Déus amb els animals; les cordes de Rodríguez m’impulsen a odiar-me en la profunditat de l’hivern etern que viu en mi. Seran volves de neu les que relliscaran parpelles avall. Seran glaçons de llàgrimes els que crearan un tel de tu en els meus ulls. Serà la infinita fredor la que m’espera si em dius adéu.

Relat de venir

Feia ja més de tres anys que no venien les orenetes,

ningú no les esperava ni quan feia fred, ni quan se n'anava.

De nit, de dia, era igual que hi hagués llum

o un enterrament sota els núvols trencats de primavera.

Quan vas marxar jo encara hi era, 

veient com a poc a poc esdevenies més part de mi,

com la margarida que es fa gran empenyent els seus pètals

fins a caure sobre la gespa humida.

Feia ja més de tres anys que ploràvem i rèiem,

perquè tot el que ens havies donat

tenia molt a veure amb la vida que marxava i venia.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat de fredor

De nits calentes, tots n’hem passat. De nits fredes, en passarem. Mentrestant, la copa de vi romandrà trencada sobre la taula, sense que ningú vulgui agafar-la; car més perill no pot haver-hi que un vidre tacat d’amor i esperant la sang.

Els discos han volat més amunt que les notes, quan hem recordat plegats la nostra història. Calen més crits, més força, més empentes que no portin a la baralla. El remor dels veïns picant a la porta no ens espanta ni quan l’agulla projecte, sense pressa, el dibuix venal dels nostres braços.

Tornaran a sentir-se els silencis, de nit i de dia. Cercarem l’obscuritat en plena claror, sense importar-nos qui ens increpi ni ens repudiï. Perdrem la virginitat de les nostres ànimes, no les trobarem ni nosaltres ni els sants que ens protegeixen. Enduts per la misèria dels que ens miren, ens sentirem altre cop nus al gèlid carrer de desembre. No vulguis entendre perquè morim, no ho facis mentre no aprenguem a viure.

Relat de connectats

No li pot esquitxar tant l’aigua com l’aire. És un miratge. Pura imaginació. Per tant, no la deixarà al seu lloc. Bufa, intentant que fugi, però ella no té ales. No marxarà. Restarà allà, quieta, estàtica. Escoltarà la música que ell posi. La sentirà per les orelles, la gaudirà per dins. Fluiran les notes per tot el seu cos, aconseguint que la seva pell sigui un paisatge escarpat, ple d’ensurts i d’irregularitats.

Els records serviran per connectar-los. Ella no somriurà. O sí. Vés a saber. Només ell ens ho podria dir. Aquella imatge de fa tant de temps, aquell moment viscut, aquelles il·lusions compartides. Cap somriure queda a l’oblit quan s’ha viscut cada instant amb intensitat.

Fa estona que ha apagat el llum. La sala és fosca i tranquil·la. Només hi són ell i la seva respiració profunda. Al fons, el mar. L’aire humit ple de salnitre entra sense presses. Es tapa amb una manta, però no tanca la finestra. Allà al fons, on es barreja l’aigua i l’aire, just a l’horitzó dels somnis perduts; ella s’alça i el saluda. Sempre somrient. Com era d’esperar, les gotes són poca cosa al mar, però mullen quan surten de l’aigua.

Relat d'entrevistes

A la sala hi fa calor, el periodista es treu la jaqueta i el jersei. Venia molt abrigat perquè la temperatura exterior no supera els deu graus. El contrast és descomunal, de seguida se li posen les orelles vermelles. El responsable de la calefacció és un xicot molt respectat pels companys, tot i que sovint s'equivoca en escollir la temperatura ideal per a l'interior de l'edifici.

L'entrevistat li demana que comenci ràpidament. Conversen durant molta estona. Ell pren nota de tot el que li diu, apunta amb el seu bolígraf barat tacant totes les pàgines d'una llibreta regalada.

Quan fa les preguntes mira directament els ulls. Vol captar la veritat del que escolta. No es refia de ningú. Paraula a paraula ho anota tot. Però no tot el que sent, sinó tot el que interpreta. De cop i volta veu un rellotge a la paret. S'abstreu de la conversa i es queda embadalit mirant el tic tac que no s'acaba mai.

L'entrevistat se n'adona i s'enfada. Li pregunta si ell no és prou important. El periodista contestaria encantat; li diria que és un dels personatges més admirats per ell, que portava dies somniant aquell moment; però no pot, només està pendent del compte enrere que acaba de començar.

Relat de pastissos

Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores. S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred.  Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.

Petita dolça mel, regust amarg que et quedes mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la porta...

I els nois canten pel carrer. Els homes grans miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut. Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer; nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.

I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi en una nit més en la que no s'han trobat.

És la muntanya que se sol pujar per la drecera que ens van ensenyar.

Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha cansat d'esperar, diuen.