Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.

M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

Relat del discurs

Quan mires l’infinit

l’horitzó sap que no cegues

els ulls que t’escolten,

qui serà que et mira?

La música sona però

no se sent,

és el so,

és el so que s’allunya per la muntanya.

Vol el crit sentir-se, però

no goso,

no goso pronunciar-te.

Són pensaments breus

que duren molt

quan tanques,

quan tanques els ulls.

Quan em mires,

quan respires a cau d’orella

i el remor és gemec entre

els pins més salvatges

que ens han protegit mai.

Recordes aquell riu,

aquella aigua entre els teus cabells,

passant entre les mans,

entre dits que són llum.

I olor,

I olor de nosaltres,

I olor de nosaltres i la nostra estrella.