divendres, 24 de maig del 2019

Relat del discurs


Quan mires l’infinit
l’horitzó sap que no cegues
els ulls que t’escolten,
qui serà que et mira?

La música sona però
no se sent,
és el so,
és el so que s’allunya per la muntanya.

Vol el crit sentir-se, però
no goso,
no goso pronunciar-te.

Són pensaments breus
que duren molt
quan tanques,
quan tanques els ulls.
Quan em mires,
quan respires a cau d’orella
i el remor és gemec entre
els pins més salvatges
que ens han protegit mai.

Recordes aquell riu,
aquella aigua entre els teus cabells,
passant entre les mans,
entre dits que són llum.
I olor,
I olor de nosaltres,
I olor de nosaltres i la nostra estrella.