Suposo que la fe és buida;
la rosa es marceix
i ja no espera ser regada
per les aigües anhelades.
Penso que no espera futur el temps;
la violeta no té aire
i ja no desitja acabar mullada
per la rosada de matinada.
Entenc que l'ànima compte els dies;
el lliri no troba el sol
i ja no resta immòbil
per davant de la brisa dòcil.
Comprenc que no galopin els cavalls;
la margarida perd les fulles
i ja no creix lluent
per la tristor que de l'albada pren.
Odio veure la indiferència;
la vida, davant.
Accepto cegar-me els colors;
la mort, m'atrapa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada