Aquell nadó que neix, aquell nadó que mor
entre el plor de l’amargor i l’aixopluc
de la sensació morta de les hores compassades.
Tornaran els silencis entre les fonts
que brollen aigua bruta,
entre les mans plenes de sang eixuta,
entre els ulls curulls de llàgrimes seques,
entre tu i jo i la distància somorta.
Pinta la cara el negre de l’obscuritat
quan a cavall munta el genet
desbocat i salvatge, ja cansat,
per avui i per demà.
Només pensa descansar seré
jo, seràs tu, serà qui ens acompanyi
en el camí al buit de l’eternitat.
No hi ha drecera quan és tan poc,
és tant i massa, és excessiu
el dolor intern de qui no gosa viure
si no és la vida triada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada