Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de tardà

Més tard que mai, arribava a plaça Espanya. Duia unes botes de cuir, altes, amb acabat de punxa i apèndix metàl·lic. El seu pas marcava un ritme antic, com si al seu costat l'acompanyés un vell cavall de l'oest. Li agradava moure l'espatlla, d'un costat a l'altre, mentre avançava. Enfilava el passeig de Maria Cristina sota un sol ben fort. Lluïa el cel massa per l'excés de roba que portava. Pantalons texans i jaqueta també texana. Alguna part estripada, un gran pedaç a l'esquena. Una indumentària clàssica, per un pentinat vintage. Gomina als cabells; tupè dels setanta, un somriure a la boca i davant seu la fira de l'any.

Només entrar al pavelló va sentir la remor que el seguia durant la resta dels dies. Un soroll de gent parlant per sota del volum d'una música angelical. Sonava de tot. Des del rock més dur a les balades més romàntiques, però només bona música. La "bona música" en deien. Una expressió que incloïa molt, però n'excloïa tot allò que volia entrar per la porta de darrere, la més comercial, la menys sensorial.

Debats, converses, catàlegs infinits. Eren impossible que ell sortís d'allà sense res a les mans. Com n'era de difícil triar. Era el paradís que tenia un lladre al mig d'un banc, el somni de tot esportista a dalt del podi, el desig del soldat clavant la seva bandera, l'anhel de tot espia controlant càmeres amagades. Un nen dins d'una fàbrica de xocolata no es trobaria tan a gust com un roquer dins d'aquell saló.

Més tard que mai, gràcies.