Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares
entre rialles de veïnes i tomaqueres
que no donen fruits ni
arbres sense arrels
perquè ningú les rega
i quan les reguen
les ofeguen fins
quedar-se tan seques
que de falses es creuen
bones per ser natura.
I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.
Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.
