Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat de galàxies

Lliures semblen els estels

mentre naveguen per l’Univers,

no coneixedors de les forces d’atracció

roden i salten d’una galàxia a una altra,

tan sols per veure’s dins l’escalfor del moment.

Tot mirall sembla pur, net,

ric de joc i de vida,

però rere el cristall transparent necessita

la foscor del reflex, el costat

ocult de la lluna, el que

no es veu ni se sent, però

que es coneix i no es parla.

Semblarà que tot ´s bo dins

d’una llum extraordinària,

més allò que resta pot ser

dolent, fosc i buit.

Tornaran a girar les estrelles,

perdudes però atretes,

de dits en faran llum i

de la llum paraules,

sempre que el mot del mur

no aparegui a l’albada.

Relat de ventiladors

Ventilador engegat, llibre tancat. Tecles sonant mentre algú les prem. Proverbis que ressonen a l’habitació fosca per on naveguen idees mortes i frases vives. Se sent Dream Lover al màxim volum a l’habitació del costat. Deu haver-hi una festa de dos, o d’un. El Fran té els dits dels peus escalonats, de més gran a més petit, pot formar un delta sense problemes. La Maria no, els seus dits semblen serrats per una destral de fusta dura. Hi havia un article que parlava d’això, no ho deuria escriure un periodista, ni el veí, ni el Fran. 

De tanta cosa que se sent del carrer, no hi ha res per escoltar. És hora de baixar persianes, però fa tanta calor que ningú no gosa fer-ho. 

És el moment de treure el licor de l’armari. És l’hora del jo, d’aquell jo que la Maria va robar al Fran. Per buscar-lo la de cercar a ella. Per molt que no la trobi. I aleshores recorda. I són tants els records i tantes les Maria que malgrat no bufi el vent, ni la brisa, ni passi gota d’aire, a ell se li ofusca el cap escoltant cançons velles. De totes elles, les Maria, no pas les cançons, n’ha tret sempre mocadors. Però a vegades les campanes no repiquen, ni quan un les ha vist moure el batall.
Sedaka abandona Maria i parla de Carol. Són tants els noms i tan buides les respostes, que aleshores Fran recorda la seva mare alliçonant-lo quan era petit: “Fill meu, si vols saber què et diuen, escolta bé si se sent res, perquè la ignorància és el millor menyspreu que et poden donar”.

Relat d'estiu

Era un dijous molt calorós d'estiu. Era o no, tant dóna com era. Però aquell dia jo estava molt cansat i tenia el cap com un bombo. Havia passat un dels pitjors dies a la feina des què aquell gamarús que tenia per cap havia arribat. Només volia arribar a casa, descansar i beure fins caure adormit. Però no va poder ser així. Algú va escriure un altre camí i em vaig veure forçat a aixecar-me del sofà, sense gairebé poder-me posar de peu amb total cordura, agafar el telèfon i marxar corrents cap a l'hospital. Recordo que per culpa de les presses em vaig oblidar de posar-me el casc.  Anava tan begut que no vaig ser conscient de la velocitat a la que vaig creuar la ciutat. En arribar vaig deixar la moto al terra, sense cavallet, sense cadenat; gràcies a Déu que vaig treure la clau; sinó ara ja no seria amb mi.

La cambra era petita, hi havia molta gent. Metges, infermeres, infermers, doctors i doctores. Ella es va posar a plorar i em va abraçar. Feia tant de temps que no m'abraçava que per un moment vaig oblidar on era. Després, vaig retornar al box d'urgències on estàvem plorant mentre els metges no paraven de fer-nos preguntes. Ella, la nostra filla, preciosa, bella, dolça, tan senzilla... tenia els ulls oberts de bat a bat, el seu rostre era pura desesperació. Sabia que li passava alguna cosa, nosaltres també, ells també. Però no sabíem què era; no ho podíem saber. Tenia una màscara que li tapava aquells llavis amb el que sempre imitava els peixots. Tenia cables connectats per tot arreu, pel cap i pel cos. Li treien sang i no podíem prémer més fort les nostres mans. Érem tan lluny l'un de l'altre... Ens havíem separat tant que ni una ciutat plena de cotxes i perills hauria semblat més criminal que el nostre amor perdut. Però ho va semblar durant uns instants.

Després, després tot va canviar. Jo només sortia a córrer els dijous, tant era si feia calor com si no. Els altres dies els dedicava a beure i a jugar per igual. Cuidava la meva filla de dia. Després de dinar la tornava al centre. Hi havia un tobogan tan alt, tan gran, tan llarg, que, quan queia, podia estar cridant durant hores i hores, amb l'ampolla a la mà, que cap veí s'atrevia a venir a queixar-se.

Era o no, tant dóna. Però des d'aquell dia ja no vaig estar mai més cansat.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat d'esperances

Plou pedres de foc. Ni rastre dels núvols ombrívols. Fa dies que les fulles no volen quan cauen. Es forma una moqueta prematura sobre l’asfalt bullint, del color marró de la tardor, però encara no hi som. O sí. No ho sabem. Perquè el temps ens colpeja un cop i un altre, deixant-nos sense aire, sense vida.

Les mans proven de moure el cos, l’ànima intenta bellugar el cap, el cervell demana pas, però no pot. Les emocions, caduques, velles, feixugues, ens arrosseguen per un camí que no hem triat. No hi anem en classe turista, ni amb bitllet de retorn, simplement ens han encaminat per una drecera sense afluents, sense opcions, d’única sortida; sense dir-nos quan arribarà el final.

I per la tarda no sento l’esperança de la vida. La il·lusió del demà. La fe dels creients. Em costa mirar sense les ulleres de l’engany, m’he acostumat a la mentida perpètua. El mirall no m’enganya quan m’observo amb la màscara posada. Postures falses i una caiguda en picat. Com n’és de fangós el vespre. El sol desapareixent, la calor encara resident, el cos suat i la confiança en tot completament perduda.

M’agradaria mirar el cel, veure  com la foscor s’apodera de l’escenari, delectar-me amb la fresca de la nit. Però la nostra estada aquí és efímera, no som res. Aviat serà matí i altre cop, acaloradament, notarem com avancem cap a la mort.

Relat d'entrevistes

A la sala hi fa calor, el periodista es treu la jaqueta i el jersei. Venia molt abrigat perquè la temperatura exterior no supera els deu graus. El contrast és descomunal, de seguida se li posen les orelles vermelles. El responsable de la calefacció és un xicot molt respectat pels companys, tot i que sovint s'equivoca en escollir la temperatura ideal per a l'interior de l'edifici.

L'entrevistat li demana que comenci ràpidament. Conversen durant molta estona. Ell pren nota de tot el que li diu, apunta amb el seu bolígraf barat tacant totes les pàgines d'una llibreta regalada.

Quan fa les preguntes mira directament els ulls. Vol captar la veritat del que escolta. No es refia de ningú. Paraula a paraula ho anota tot. Però no tot el que sent, sinó tot el que interpreta. De cop i volta veu un rellotge a la paret. S'abstreu de la conversa i es queda embadalit mirant el tic tac que no s'acaba mai.

L'entrevistat se n'adona i s'enfada. Li pregunta si ell no és prou important. El periodista contestaria encantat; li diria que és un dels personatges més admirats per ell, que portava dies somniant aquell moment; però no pot, només està pendent del compte enrere que acaba de començar.

Relat de pastissos

Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores. S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred.  Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.

Petita dolça mel, regust amarg que et quedes mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la porta...

I els nois canten pel carrer. Els homes grans miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut. Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer; nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.

I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi en una nit més en la que no s'han trobat.

És la muntanya que se sol pujar per la drecera que ens van ensenyar.

Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha cansat d'esperar, diuen.

Relat de picardones

No sabia parlar francès, deia. Però parlava pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.

A dins de casa feia calor, havia posat el radiador a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les tecles.

Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.