No sabia parlar francès, deia. Però parlava
pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre
els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava
del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia
que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells
ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.
A dins de casa feia calor, havia posat el radiador
a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les
orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les
tecles.
Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són
bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es
mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada