dissabte, 13 de desembre del 2014

Relat de balades

Tu mai sabràs què és el que esperes de la nit. Caminaràs sense sentit i sense fam. No podràs mirar ningú i esbrinar la seva set. Menystindràs els que respirin per sobre teu. Tu mai sabràs què esperaràs; ni de tu, ni de mi.
De nit, ell camina amb les mans a la butxaca i la mirada alta. El seu pas és contundent. La melodia que sona a les seves orelles no és real, és només un joc, una aventura, un somni més. Però el recorda a cada pas que dóna. Intenta esborrar-lo. Intenta posar-hi tot el lleixiu que els carrers li han prestat.
És difícil viure envoltat de sons estranys, consells condicionats i sota la mirada de l'ull que tot ho vigila. Compte, no t'aturis aquí, no miris al teu voltant. El teu camí està per fer, si romans sense creuar qui sap, potser ja mai més tindràs un carrer per on passar.
Tu mai sabràs el que t'esperarà, ni que la vida et sacsegi, ni que ho tinguis tot de cara, ni que la generositat et regali una comoditat extraordinària. Seguiràs sent un cavaller perdut entre els boscos de la gran ciutat.
Com una dama sense collar véns a buscar-lo a mitjanit. No tens lligams ni llàgrimes per les que cuidar-te. Portes un escut mortal que et fa més viva que els vius. Els teus ulls recorden les deesses gregues, el teu nas transporta a l'antigor cretenca. Els teus pòmuls són poemes de tardor caient sobre rendicions de vagabunds d'autopistes. No tens por a la mirada fosca dels cors abandonats. Et compraran uns diamants i els rebutjaràs.
Aquesta és la resposta que ell esperava, el somni de Tiffany's pintat en un grafit descuidat. Turistes perduts en vides regalades. En aquella illa on te'l vas endur no va entendre el rebuig. Va sobreviure sol i solitari. Ell era l'únic, el repudiat, el castigat. Va alimentar-se de totes les pors que li havien creat, va  beure's tota la sang que havia desitjat. I quan ja no quedava res per destrossar, va salpar mar endins buscant la muntanya més alta del continent. Allà va esperar les notes divines que li havien enviat els missatgers descalços. Allà va seguir fumant aquella herba tan dolenta. Ella el va trobar estirat, amb el cos nu i un gran tall travessant la pell. Tenia el tòrax obert i les costelles partides. Se li veia el cor bategar i els pulmons demanant aire.
Com en les velles llegendes, ella va alçar el dit índex a poc a poc, va baixar-lo apuntant els seus llavis i els va tocar suaument. Calla i deixa de patir, li va dir abans de morir.
Anys més tard, els neoromàntics escrivien sobre l'amor i la mort basant-se en la seva història. Ho feien sense conèixer el dolor que causen dues vides separades voluntàriament.