dimarts, 16 de desembre del 2014

Relat de reclutes


Van provar d'emmordassar-la amb tot tipus de cintes adhesives. Per cada tira que col·locaven, una que perdien. La seva llengua era tan poderosa que podia estripar qualsevol material que li posessin per davant.
Estris diferents, textures variades i colors diversos. Haurien pogut omplir un armari. O millor, haurien pogut obrir una botiga. Tot allò que vendrien hauria passat per la seva incontrolable boca. Segur que els productes tindrien un capital afegit per haver tocat uns llavis tan preuats.
El coronel seguia inflexible, volia que callés. Però la recluta es rebel·lava. Parlava pels descosits i no callava ni sota de l'aigua. I quan diem això no ho diem per dir, sinó que una de les proves més dures i asfixiants, per les que va passar, va ser la de mantenir el cap sota de l'aigua durant un minut. Fins i tot allà parlava i parlava, sense parar. De tant que parlava se li escapava l'aire. Van haver de treure-la abans del que tocava, no la volien morta, la volien callada.
Un cop amb el cap fora de l'aigua, amb els seus cabells foscos xops i les gotes d'aigua lliscant fins la punta del seu nas. El coronel li va agafar el mentó amb força i se la va col·locar a un pam de la seva cara. Es van mirar directament als ulls. Uns ulls cristalins plens de l'aigua que, instants abans, gairebé l'ofega. Per què no calles? Li va dir amb contundència. Perquè vull parlar amb tu. Li va contestar dolçament.