Relat de matinada

De matinada han trucat, ningú s'ha atrevit a sortir al balcó. Hi ha una dona cridant. Els veïns asseguren tenir les persianes baixades. Alguns es tapen el cap a sota del coixí. Estan acostumats a sentir tot tipus de sorolls nocturns, els més habituals són els que vénen després dels robatoris. Qualsevol diria que són gent despreocupada, però en defensa dels veïns hauríem d'aclarir que la costum és el pitjor enemic de la indignació. Així doncs, ningú mou ni un pèl per veure si la dona que crida ha estat atacada per uns vàndals o si, simplement, ha caigut d'una bicicleta.

El cert és que no li ha passat cap de les dues coses, torna a casa després de sopar, porta una quantitat tal de ginebra dins de les venes que res del que pugui fer es considerarà seriós. Ella està de peu, amb una mà es recolza a la farola. Es protegeix el cap amb un barret mexicà i guarneix la cintura amb una banda hawaiana. No cal patir per la seva vida, roman dins de la vorera i no l'atropellaran. Es dedica a cridar i a cantar una Nadala. Es fa difícil saber a qui li canta. De tant en quan la seva veu s'entretalla per culpa del singlot.

Té un únic espectador, un membre del públic que ha quedat totalment captivat i es mostra totalment entregat. És un astre, penjat dalt del cel, a milions d'any llum d'ella, que se la mira amb atenció. Ella no se n'adona, però si ell pogués creuaria l'Univers per fer-li un petó.