Relat de marfils

Amb la motxilla carregada de cansament, entra al vagó nocturn. Se li tanquen els ulls, faria tot el trajecte dormint, però no pot. La ciutat encara és més perillosa quan les estrelles es pengen del cel. A més, els vagons són una desfilada de minifaldilles i litrones. Tot són riures, tot són ganes. Ganes de fer coses, de divertir-se, de sortir de festa. 

Ell s'ho mira amb calma, no l'envaeix cap sentiment de nostàlgia, ni tampoc no sent enveja. Simplement és un espectador a primera fila. No porta crispetes, però poc li falta. Observa amb deteniment com es comporta l'ésser humà quan és feliç. A la sortida del metro, més gent, amunt i avall. El carrer és viu i tot el que la foscor s'endú, les persones ho porten. Camina entre balades, esperant arribar al portal amb pressa. Però davant de la porta s'atura, guanya temps. Qui sap, potser succeiria una coincidència nocturna. S'asseuria a una de les cadires abandonades que romanen just davant... L'home del bar encara no les ha guardat. No tindria problemes per seure i esperar que alguna estrella caigués del cel. Somriu mentre treu la clau del pany i pensa si fer-ho. Però al cap d'uns segons la torna a posar. Obre la porta i puja a la seva torre de marfil. Des d'allà se sent segur, pot observar amb tranquil·litat. Des d'allà veu aquella cadira vella de davant del portal, sola, com una oportunitat abandonada. 

Les nits són pels valents. No hi ha estrelles caient del cel. No hi ha música atrevida. Però aquell sentiment nocturn per fi, abans d'anar a dormir, el conquereix i el fa reviure moments passats.