Relat d'escoles

En aquella època, els nens no duien mòbils ni usaven tauletes. Encara ningú sentia a parlar del google i molt menys de les pissarres digitals. No érem com els nostres avis, que només tenien pilotes i xapes per jugar al patí, però tot queda en un llac entremig d'anys que costa situar.

Les amistats sempre han vingut i han marxat i en Jan ho sabia perfectament. Corria per la pista i perseguia les noies convençut que alguna cosa passaria. La Mercè es deixava atrapar, però res no succeïa després. Una nit, però, quan no quedava ningú en aquella escola dels afores de la ciutat, els fantasmes van recórrer els passadissos de la por. No es tratava de morts que caminaven, ni de monstres vinguts del més enllà. Sinó del Jan i la Mercè, que s'havien escapat de casa seva per trobar-se a la classe on sovint es miraven i es tocaven.

Amors de joventut, pecat escampat pels camps del senyor, les llavors germinen, les llavors acaben engendrant un arbre ben gran. No calen pensaments d'adults ni sentiments de pares; tan sols una nit plujosa lluny de la família, abrigats amb una manta barata mig estripada. Gairebé nus, els dos adolescents se senten tan sols que no els cal ni amagar-se de la foscor. Els besos són la raó que els han dut a trobar-se en ple novembre sota un sostre trencat. Allà on ells mai han volgut estar; en el mateix lloc on sempre han odiat els professors impositors, allà on s'han sentit repudiats i ultratjats, ara se senten lliures i rebels, donant-se un tros de pell per cada mordaç bes regalat.

Els més joves exploren el seu cos lluny de les fronteres que imposen els més grans. Els contactes primers són tan efímers com incandescents. Unes flors pintades a la pissarra, un cor ratllat amb una rajola del passadís, un jurament de sang fet a les fosques i sota una espelma fabricada amb la suor dels alumnes més odiats. Tant d'amor és fruit de l'odi. Tanta repulsió acaba convertint els cors salvatges en roques més dures. Cau la nit sobre una escola perduda enmig de pols daurada, se sent gemegar una parella d'animals que a poc a poc acaben sent humans.

Relat de despatxos

Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.

El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 

Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava.