Porta'm
a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només
anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i
traïts.
Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.
Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.
L'amor és Pols d'estrelles;
la veus, t'il·lumina,
la vols tocar, no hi arribes.
Te la imagines, et cremes,
insisteixes, t'ofusca.
T'hi apropes, s'allunya;
la sents, t'enganya,
te les creus, et traeix.
T'allunyes, et persegueix,
T'atures, t'atrapa.
T'envolta, et fa viure, et mata.
I finalment et converteix
en pols d'estrella.
Recordo el primer dia que vaig prémer el gallet. El recordo i em ve al cap la imatge del mossèn donant-me l'hòstia a Sarrià.
El sentiment de culpa només provoca un formigueig si t'has entrenat lentament rebent la galeta sagrada.
Va, que passi el següent, i tu penses: "ah, ja està, fàcil". I el dimecres que ve altre cop a passar per allà. Aviat t'oblides de tot plegat: De si actues malament o bé. El teu cos s'ha acostumat. Ja no et persegueix aquell neguit que et privava de dormir. Tens la consciència tranquil·la, però sobre teu reposa més sang que a la copa menstrual.
Com pots parlar amb tanta vehemència? Com pots semblar un àngel descendint les escales de dos en dos? Ahir vas cometre un crim, i avui, i cada dia. I el pitjor de tot és que no tens cap intenció d'aturar aquesta massacre infernal. T'agrada l'ambient sanguinolent, la samarreta esquitxada i les vísceres escampades pel terra. Et sents viu a cada punyalada, el motor et va a mil quan fots una gran queixalada.
Netejar l'escena i deixar-ho tot recollit quan ve la policia, quin plaer, quin deliri! Sentir-se viu és enganyar, matar i pensar en seguir enganyant i matant el que duri l'eternitat.
