Agafa el nen en braços. Bressola, gemega, crida. Torna a seure. Escolta, no cridis. Seu d'una vegada. No has vist com encara no ha sortit avui el sol? Som dos, som un, som un fotimer xisclant i corrent pel passadís de casa i encara no hi ha ni llum? Fora de casa no se sent ni una ànima. Els carrers floreixen com deserts d'humans, només asfalt, tan sols el buit i el silenci d'ànimes perdudes sense llar. I nosaltres aquí dalt, amb l'escalfor humana, el caliu dels nostres i la bogeria dels astres. Buides i buides el correu electrònic i es reprodueixen els mails sense parar. Qui hi ha darrere d'aquesta bogeria diària? Maquiavel?
Els analgèsics vénen embotellats, ens els servim de dos en dos. Mai no n'hi ha prou per evitar pensar quin serà el nou repte que haurem d'afrontar. Qui fos a la sala de professors, qui pogués seure mirant els companys i dir-ne alguna de l'alçada del campanar. No hi ha prou psicotròpics per substituir l'aventura d'entrar al despatx del CE i aventurar-te a preguntar.
He vist habitacions de companys, sí. Les he vistes. Semblaven una demostració del pas tronador d'un huracà. He vist la soledat, sí. L'he vist. Dins meu i al costat vostre, com una ombra buida que ens seguia pas a pas. He vist la suor galta avall intentant superar aquesta angoixa que ens destrossa a tots, sí. L'he vista. Apropiant-se de la meva pell només per fer-me notar que això és més dur del que ens pensàvem.
M'he vist plorant, m'he vist trist. Però al cap i a la fi, aquest confinament, com tots, és una muntanya russa, ara amunt, ara avall; com les estrelles, tan lluny i tan a prop; com el cel, tan clar quan vol i tan gris quan dol. Seguirem. Continuarem escrivint el nostre conte sempre i quan hi hagi qui ens el llegeixi.
