Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat de la barba

No tothom estava preparat per a tanta literatura, va deixar anar sense despentinar-se. I difícilment es podia despentinar, perquè no tenia ni un pèl al cap. Això sí, la barba que duia era ben farcida, tenyida i gruixuda. Els seus companys tot sovint li havien de dir que se la netegés, perquè després de cada àpat, alguna engruna se li quedava penjant.

En aquell moment, però la tenia neta. Tan neta que la seva amiga li va demanar si podia tocar-li. Es deixaria tocar els pèls per una amiga? La resposta era evident: No. Però igualment s'estimaven. S'estimaven tant que fins i tot, de tant en tant, follaven. Follaven com desesperats, com si fossin conills salvatges en plena època de reproducció. I això que ell era gai i ella encara esbrinava si era lesbiana o bisexual. Tants anys després de la seva primera relació i encara dubtava. I quan la gent li preguntava, perquè evidentment totes les seves amistats en parlaven, ella contestava que aquestes coses ni són ni deixen de ser; que tot flueix i creix. I cert que creixia. Creixia el seu membre mentre l'encastava contra la paret de casa seva. I després de cardar sempre la mateixa rutina. Ens prenem una birra? No m'agrada l'alcohol. Ah, doncs res, me la prenc jo. Però rapidet, que no vull que estiguis aquí massa estona. A veure si vindrà algun amiguet meu i m'hauré de justificar.

Justificar-se, aquest era un verb que cap dels dos aguantava. Un dia, ella va haver de justificar-se davant del guàrdia del zoo. Per què? Doncs perquè s'havia colat a dins d'una zona restringida. La zona en qüestió era la dels ximpanzés. I segurament us preguntareu què hi fa algú saltant una reixa per entrar on viuen els micos. Feu bé de preguntar-vos-ho, però no hi ha resposta. El guàrdia en veure-la va començar a tocar el xiulet i a cridar que marxés d'allà, ja que creia que era una gamberra que robava plàtans. Però quan s'hi va apropar va veure-la espaterrada davant del ximpanzé més vell, que ja no podia ni moure's. Ella jeia nua completament i li feia ganyotes al pobre animal, que se la mirava amb cara de pòquer. Evidentment havia agafat els plàtans de terra, però no per endur-se'ls, sinó per introduir-los a cada un dels dos orificis baixos i el superior. Naturalment, hi va haver vídeo. Un vídeo viral que va provocar el tancament del zoològic i un judici on la fiscalia demanava cinc anys d'internament per a ella. Al final, com tots els finals, va ser previsible, i ni ella va anar a presó ni el judici va tenir ressò. Però el vídeo continua difonent-se i cada cert temps es torna a posar de moda. Pel que fa al ximpanzé, va morir una setmana més tard. Alguns animalistes van atribuir el seu decés a aquell indecent incident.

Dues setmanes més tard de l'enterrament de l'animal, a la ciutat es va inaugurar una plaça amb un monument als primats. Així, en general, sense concretar quins; ja que els regidors de l'Ajuntament no es va posar d'acord sobre quins havien de destacar. El monument en qüestió era fet de ciment, però pintat amb una pintura d'esmalt de color groc. La forma? Una banana gegant, és clar. Aquell acte va provocar, en pocs dies, la reacció irada de tota la contrada. Com nassos se'ls acudia erigir tal menjar, quan tothom -els habitants d'allà- sabia que l'agricultura de la regió se sustentava amb els plàtans. Calia fer apologia de la competència? Quin despropòsit! Reclamaven des del carrer els manifestants. Diuen les males llengües que en la congregació més gran de rebels s'hi van trobar més d'un miler de persones. Tots ells amb plàtans a les mans, agafats com si fossin pistoles. Per sort, ningú va prendre mal; però el cert és que tota aquella gentada cridant i duent una arma fictícia hauria fet tremolar Aquil·les. Tot i que Aquil·les no hauria anat mai per aquells carrers, tan bruts, tan poc cuidats. A l'heroi grec li agradava el luxe i la pulcritud (es prega als historiadors que passin per alt aquests detalls inventats i que, en cas de no fer-ho, prenguin una til·la ben calenta, a veure si així se'ls hi escalda la llengua i no tornen a parlar).

I és que Grècia no tenia zoològics com els entenem ara. Encara que sí que tenia animals, si no fos així com podrien llençar els esclaus a l'arena per lluitar contra els lleons i acabar amb el cap mossegat? Doncs no ho sé, i segurament tu tampoc, però deixa de preguntar-t'ho o et despentinaràs.

Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat del missatger

En vint minuts haig de pensar una història porqueta, porqueta. Una editora d’un diari poc conegut m’ha demanat que escrigui a raig, sense pensar-me res de res. La veritat és que se’m fa una muntanya enfrontar-me a tal repte, així, com si res, vestit amb el pijama i encara amb el cafè sobre de la taula. El fumet que desprèn em servirà d’inspiració. Sense feina i sense res més que un antic record seu només em queda treure’l de l’armari i recordar-la.

No ens vam conèixer mai, però una vegada, entre somnis, em va enviar un paquet a través d’un missatger. Recordo obrir la porta del pis en calçotets, mirar la cara del missatger i observar com encara duia lleganyes incrustades a les parpelles. Em va donar un paquet ensobrat i no em va dir ni de part de qui venia.

El vaig obrir al meu despatx, sense il·lusió ni ganes. Primer el sobre de plàstic, després la caixa de cartró. Un sobre de paper contenia una petita carta. Ella es presentava. Havíem sigut amants en el futur. Em regalava les calces que un dia li trauria, em deia. Estan impregnades d’una passió lenta, cuinada a poc a poc. 

Les vaig olorar, certament era així. Totes les nostres converses, les nostres trobades, aquelles esgarrapades a l’esquena, les mossegades als llavis, els cops durs i constants de moviment cos a cos, les carícies suaus i els dits lliscant lentament per la seva esquena. Tot era allí abans que succeís.

Tot era ahir, a partir de demà, amb una correguda amarada en un preuat record del que passarà.

Relat de fotografia

Mirant fotografies d'un futur que mai no va ser, el passatger ros agafa la mà de la seva parella. No estan enamorats, no són amants ni estan casats. Comptant de l'u al cent podrien dir l'abecedari plegats; però s'esperen a arribar a la mateixa parada cada dia per dir-se hola i adéu entre galls de nervis esmicolats.

No goseu parlar d'ells, sospira un vailet pujat al seient posterior. Els hi fa ganyotes, es tapa la cara, riu en veu baixa.

Nen, treu els peus del seient.

Nen, calla.

Nen, para.

Nen, respira, que t'estàs quedant blanc.

I la sang torna a brollar entre les venes dels qui viatgen cada dia a la mateixa hora. No són germans, no són cosins. En fila esperen veure un record de l'endemà: La mateixa fotografia, la que els porta de parada en parada amb auriculars a les orelles o llibres a la mà.

Aviat pujarà el fotògraf, els nuvis estan impacients. El padrí de casori acaricia la núvia d'amagat. Ahir a la nit van parlar fins ben entrada la matinada. Potser hi haurà sorpreses quan el capellà alci l'hòstia consagrada, potser no hi haurà noces ni vi del priorat. El nuvi, aliè a tot el que succeeix, recorda com jugava a pilota al pati de l'església del poble. El mossèn sovint els renyava. Ell s'amagava amb els companys quan sentia el primer crit i, a vegades, fugia amb la Martina. On deu ser la Martina, es pregunta. I si agafa també aquest bus cada matí? I si l'agafa en una altra hora? M'hauria d'esperar?

Però la Martina no ocupa cap dels seients del V11. Fa temps que un vent dolent se la va emportar. El mateix vent que arrossega l'àvia que seu darrere del conductor i que mira per la finestra. Sort en té dels nets que l'acompanyen a la tercera planta quan li toca, tot sovint, rebre aquella dosi de bombes destructores que l'ajuden. Bombes destructores, l'àvia somriu quan ho recorda. És un concepte que li va ensenyar el seu doctor, un senyor de no més de quaranta anys, que davant dels pacients es fa l'home important, però que per dins té una vida caòtica i podrida. Les marques dels ulls li denoten llàgrimes continuades. Mai davant del pacients, això sí; mai per causes malaltisses. Sempre té el dol sota del coixí, on guarda el seu cor, tan esmicolat que cap cirurgià no podria mai apedaçar-lo.

Relat d'ells dos

Ell es deia Marc; ella, Marta. Mai no es van conèixer. El concert va ser un fracàs. Els músics van sortir plorant de l'escenari. El públic va enrabiar-se tant que en poc més d'una hora ja havien cremat totes les instal·lacions. Ni guitarres, ni pianos trencats; només cendra rodejant el gran buit del silenci que fa el ferum de rostit.

Ni el Marc ni la Marta van poder gaudir aquelles tristes notes que esperaven darrere dels teloners. Ni ell ni ella van poder beure's aquelles cerveses fredes que els esperaven entre cançó i cançó.

Chicago ja té aquestes coses, és una ciutat fosca; tot i que ells dos vivien a Barcelona, al centre, al costat d'aquell immens passeig que hom anomenava Rambla, però no la famosa, sinó la del Raval, la que deixa encara que els passats de voltes s'asseguin i romanguin tot el dia cremant la pell al sol de la Ciutat Comtal. Palmeres i mexicans, vídeos amb el volum a tot drap, crits i alguna trifulga. Tot sona com cal mentre les seves vides segueixen sense trobar-se.

I una nit, quan les prostitutes rondàven la filmoteca, sota les estrelles que mai no es veuen a la gran ciutat, la policia va irrompre al bar on havien quedat els amics d'ell i els d'ella. En un principi només havien d'entrar, demanar els papers al Flipi, que portava ja massa dies escalfant la clientela de la seva rossa; però el Grassonet i el Marró no estaven d'humor i van crear un altre punt i final pel Marc i la Marta.

Cançons de cops de puny, culs movent-se davant de genitals bruts, cadenes al vaivé del ritme enllaunat que acompanya una veu trucada. No hi ha moment de discoteca que no s'endugui un cubata al cap del més pesat.

La Marta es mira la creu amb els ulls plorosos. No ha sigut mai devota ni fidel cristiana, però li han comentat que el Marc sí que ho era. Li hagués agradat parlar-ho amb ell, discutir sobre la veritable creació de l'Univers i l'ésser humà. Li hagués agradat jeure despullada al seu llit i parlar de la creació de la vida. Mes ara continua estirada sobre una llosa de pedra al cementiri de Montjuic. Li han dit que allà a sota hi ha el seu Marc, el que no ha pogut conèixer. Ni tan sols sap si és aquell el seu nínxol, ni si està resant per un Déu que no existeix sobre el cos podrit d'una persona que no ha conegut.

Demà, la Marta s'alçarà i es dutxarà. Es vestirà i s'arreglarà per anar a la feina. Com cada dia, la tipografia serà diferent.

Relat d'autors

El jove Ruthenberg, un estudiant molt aplicat d'una escola romàntica del Barri Sud anomenada Llorensien, es pregunta qui escriu aquells relats que, cada matí, l'acompanyen en el seu viatge rutinari i avorrit cap a l'Edifici del Saber. S'ho qüestiona per una simple raó, no pas per buscar tres peus al gat, ni tampoc per descobrir un enigma de vital importància; ell sap que fent-se aquesta pregunta, ni que sigui en veu baixa i sense que ningú el senti, aconseguirà posar-se a la pell que envolta els dits que premen les tecles d'un ordinador antic i obsolet, però que serveix, i molt, per escriure històries d'altres móns i apropar-les, si més no per un curt instant, al mateix carrer on ell viu. I de retruc, per què no dir-ho, als carrers adjacents del seu habitatge, per on ell passeja abans d'arribar a les aules. 

Ben d'hora, amb un somriure inaudit per algú de la seva edat, ell ja fa circular les neurones que, de forma inconscient, viatjaran per uns circuits interns que, val a dir-ho, no tenen res a veure amb els carrers per on ell circula, però que ho fan de forma paral·lela, com si cada passa que ell donés fos també una passa -de proporcionals dimensions- d'una, o moltes, de les seves neurones. Així, encuriosit, crea tres viatges, el dels seus peus, el de la seves neurones i, finalment, el que li suggereix l'autor de rostre desconegut.