Relat d'ells dos

Ell es deia Marc; ella, Marta. Mai no es van conèixer. El concert va ser un fracàs. Els músics van sortir plorant de l'escenari. El públic va enrabiar-se tant que en poc més d'una hora ja havien cremat totes les instal·lacions. Ni guitarres, ni pianos trencats; només cendra rodejant el gran buit del silenci que fa el ferum de rostit.

Ni el Marc ni la Marta van poder gaudir aquelles tristes notes que esperaven darrere dels teloners. Ni ell ni ella van poder beure's aquelles cerveses fredes que els esperaven entre cançó i cançó.

Chicago ja té aquestes coses, és una ciutat fosca; tot i que ells dos vivien a Barcelona, al centre, al costat d'aquell immens passeig que hom anomenava Rambla, però no la famosa, sinó la del Raval, la que deixa encara que els passats de voltes s'asseguin i romanguin tot el dia cremant la pell al sol de la Ciutat Comtal. Palmeres i mexicans, vídeos amb el volum a tot drap, crits i alguna trifulga. Tot sona com cal mentre les seves vides segueixen sense trobar-se.

I una nit, quan les prostitutes rondàven la filmoteca, sota les estrelles que mai no es veuen a la gran ciutat, la policia va irrompre al bar on havien quedat els amics d'ell i els d'ella. En un principi només havien d'entrar, demanar els papers al Flipi, que portava ja massa dies escalfant la clientela de la seva rossa; però el Grassonet i el Marró no estaven d'humor i van crear un altre punt i final pel Marc i la Marta.

Cançons de cops de puny, culs movent-se davant de genitals bruts, cadenes al vaivé del ritme enllaunat que acompanya una veu trucada. No hi ha moment de discoteca que no s'endugui un cubata al cap del més pesat.

La Marta es mira la creu amb els ulls plorosos. No ha sigut mai devota ni fidel cristiana, però li han comentat que el Marc sí que ho era. Li hagués agradat parlar-ho amb ell, discutir sobre la veritable creació de l'Univers i l'ésser humà. Li hagués agradat jeure despullada al seu llit i parlar de la creació de la vida. Mes ara continua estirada sobre una llosa de pedra al cementiri de Montjuic. Li han dit que allà a sota hi ha el seu Marc, el que no ha pogut conèixer. Ni tan sols sap si és aquell el seu nínxol, ni si està resant per un Déu que no existeix sobre el cos podrit d'una persona que no ha conegut.

Demà, la Marta s'alçarà i es dutxarà. Es vestirà i s'arreglarà per anar a la feina. Com cada dia, la tipografia serà diferent.