Relat d'alçaments

S'han alçat amb una veu que no és la nostra. Parlen com nosaltres, més borden que no parlen. Ara ho són com ho van ser, del mateix color, color verd gris que olora a ràbia i enfrontament entre germans.

Recordo els mestres parlant de temps remots, de moments ancestrals, tan lluny de mi com de la meva vida. Em semblava inversemblant, però sempre em calava. Aquelles notes del disc clavat en una agulla que em fornia de records plens d'anhels.

Mai més no serà, mai més sang entre sang germana. Perquè tots els pobles són germans i han de ser-ho. Mai més és, mai més retorna amb brides per homes que estimen homes, dones que besen dones; negres, pell-roges; obrers i qualsevol que no respiri el seu aire podrit.

No els darem la bandera, no els donarem pas tranquil, seguirem entre flames carrer avall durant la nit i educant en la paraula durant el dia.

Davant del no ser, serem l'aire que ho és tot.

Relat del quotidià

Sona el despertador, en Joan es lleva i mira el mòbil. El seu nebot li ha enviat un missatge. Han detingut el Marc. Sabatilles i obrir persianes; el sol enlluerna els seus ulls. On és ara? On sou? Camí del lavabo, sent la vida del parc. Ell encara és a comissaria, jo he vingut a casa a curar-me les ferides. Els nens més matiners boten la pilota i proven d’encistellar. Què t’han fet? Estàs bé? L’aigua de la dutxa surt freda, es mira al mirall mentre deixa que s’escalfi. Sí, quan ens vam separar, ens van acorralar. No estàvem fent res, t’ho juro.

El reflex del mirall mostra totes les arrugues. Et crec, et crec. El que vaig veure ahir no ho havia vist mai. Han passat els anys, les entrades no enganyen. Eren sis, ens van tirar a terra i ens van encanonar mentre ens obrien el cap amb les porres. Es renta el cos  i aprofita per afaitar-se sota l’escalf de l’ambient humit. T’han ferit el cap? Pinta i assecador. Mirall entelat. Dents netes. A mi amb porra, he estat de sort. Un company de classe ha perdut un ull. Dues bambes negres, uns texans, samarreta i una bossa plena de provisions i indumentària. Es pensen que ens fan por, però ara el que tenim és ràbia i dolor. La tarda serà el pas a la nit.

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.