Sona el despertador, en Joan es lleva i mira el mòbil. El seu nebot li ha enviat un missatge. Han detingut el Marc. Sabatilles i obrir persianes; el sol enlluerna els seus ulls. On és ara? On sou? Camí del lavabo, sent la vida del parc. Ell encara és a comissaria, jo he vingut a casa a curar-me les ferides. Els nens més matiners boten la pilota i proven d’encistellar. Què t’han fet? Estàs bé? L’aigua de la dutxa surt freda, es mira al mirall mentre deixa que s’escalfi. Sí, quan ens vam separar, ens van acorralar. No estàvem fent res, t’ho juro.
El reflex del mirall mostra totes les arrugues. Et crec, et crec. El que vaig veure ahir no ho havia vist mai. Han passat els anys, les entrades no enganyen. Eren sis, ens van tirar a terra i ens van encanonar mentre ens obrien el cap amb les porres. Es renta el cos i aprofita per afaitar-se sota l’escalf de l’ambient humit. T’han ferit el cap? Pinta i assecador. Mirall entelat. Dents netes. A mi amb porra, he estat de sort. Un company de classe ha perdut un ull. Dues bambes negres, uns texans, samarreta i una bossa plena de provisions i indumentària. Es pensen que ens fan por, però ara el que tenim és ràbia i dolor. La tarda serà el pas a la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada