Relat del cavaller

Atès que estava al supermercat, no he pogut evitar passar per la secció de congelats, obrir el compartiment i quedar-me una estona allà al costat pensant en les meves coses. L'aire fred fa caliu, si més no durant aquests dies de tenebrosa canícula. Allà hauria romàs tot el dia si no fos per una noble escena que m'ha pertorbat la ment.

Ha sigut a tres quarts d'onze en punt; ho sé perquè, avorrit com estava de restar al costat dels pèsols congelats, he mirat el rellotge més de vint vegades.

En aquell precís instant, un home ha creuat el passadís dels detergents, duia una capa i una espasa i s'ha agenollat davant d'una prestatgeria, on ha quedat immòbil resant. No he pogut evitar moure els llavis a mode de somriure, però aquest fet no ha sigut res al costat del que ha esdevingut després. La meva veïna, la que viu a la porta del costat, la que veig per la finestra del pati interior quan es canvia, la mateixa que em regala els seus formosos pits cada matí mentre estic al lavabo exercitant la musculatura del braç dret; estava asseguda al terra amb les cames creuades a l'estil indi. El primer que he pensat ha sigut que es trobaria malament, una baixada de tensió, potser. Però no, ella somreia i mirava com el cavaller del supermercat resava amb mirada celestial. Al cap de poca estona, la veïna ha cridat la seva filla, una nena malcriada que sempre em molesta amb la seva música adolescent. La filla s'ha apropat a la mare, ha escoltat el que li deia i immediatament ha anat a cercar un coixí a l'altre costat del súper. Quan li ha portat no li ha donat a la seva progenitora, sinó que l'encarregat de rebre tal acomodació ha sigut el portador de l'espasa. Ell, noble i corpulent, ha donat les gràcies a la petita i, després, ha girat la cara per creuar una mirada ardent i de satisfacció amb la meva veïna.

M'he sentit traït. M'he sentit a baix de tot dels túnels que duen al metro d'aquesta infame ciutat. El meu cos sexual, aquella morbositat veïnal, amb qui mantenia una relació onanista periòdicament, s'havia venut a un simple portador d'armes: Un cavaller davant dels papers de vàter.

Relat de flors

Totes les flors acaben

quan just comences a mirar-les.

No acaben per a un, 

sinó que comencen per a un altre.

No és just voler-les sota l'ala

amagades en la torre daurada.

Totes les flors acaben i, és clar,

han d'acabar... per elles,

per mi, per nosaltres...

i per la bogeria del cor 

que envia Zelos 

a turmentar-nos cada nit.

Relat de 10000 m

A sobre dels núvols, l’aire que es respira crida a Dante entre cercles que descendeixen buscant una pau inabastable. No hi ha tren a la deriva, no hi ha vies per les que descarrilar, només aquell pèssim sentiment de qui no troba el seu lloc en el món mentre els dies van passant.

Ha pujat la marea i crec que els vaixells no tornaran a salpar. Sense pescadors, ell es mira el cel i espera que tot s’enfosqueixi. Els mesos han passat, el temps ha tornat a ser el que ell esperava: els mateixos anys en què tenia por d’una sirena que els duia a tots per la mateixa porta. Han calgut molts anys, dècades, perquè es trobés a si mateix entre aquelles cintes obscures que han desaparegut. Rellotges tocant les deu i un home entrant a la sala del te amb la camisa trencada i el cor destrossat. No hi ha temps, no hi ha rendició, ens caldran moltes banderes per cremar tots els draps fins caure als pous de l’eternitat. Ens caldrà recuperar aquella mirada dels infants lluitant per dormir sense temor. Ho ha vist amb els seus ulls, mentre jo ho veia amb els meus: ella era allà tants anys després, ella se’l mirava amb aquella devoció vital.

No et quedis aturada, no deixis que pensin per tu. El meu país és tan petit com el teu, la meva terra és tan bruta com la teva, i provaran de fer-nos creure que la porta d’acer ens separa i has de restar per sempre més abandonada en els teus fracassos amb olor de vi blanc.

No em preguntis més com s’obre la porta, no em qüestionis més els meus actes, visc una època per davant o per darrere! Visc en una eterna joventut banyada de tristor, visc en un conte sense final, i ara has vingut per canviar-me de pàgina entre embuts de serenitat.

No importa el que diguis, ni el que facis; aquell motel en el que hi serem, aquell riu en el que ens banyarem, no el coneixes encara, no te l’imagines encara, perquè no hi ha camí per fer-lo sense creure en el demà.

Relat de fulles

Eren les dotze de la nit quan una veu estranya em va demanar que li expliqués la història de narcís travessant els camps de mines.

No vaig tardar massa en posar-me en situació, tenia aquelles veus londinenques cridant-me a cau d’orella, tenia aquelles guitarres demanant-me la veritable llegenda, la que van esborrar dels llibres per reescriure-la plena d’uns dolços artificials que Narcís mai no hauria menjat.

Al costat del riu, on un camí porta bosc endins, ell va esperar durant quaranta nou dies a sota d’un arbre gegant. Estava a punt d’entrar en el nirvana quan, de sobte el desig va passar per davant seu. Una guineu s’escapava d’uns caçadors i buscava refugi. Una guineu espantada i enrabiada demanava auxili sense cridar. Narcís va obrir la seva mà i li va demanar que pugés en ella. La guineu, sense aquells ullals que mossegaven fort, va amagar-se dins del puny tancat del bell emmirallat. Tot seguit els caçadors, les escopetes, els trets i la mort vestida amb una falç d’or, creuaren davant seu.

Has vist una guineu espantada? No he vist res, perquè res crec que es pugui veure entre l’aquí i l’allà.

Un cop passà el comité de la mort, Narcís obrí la mà i deixà que eixís la petita guineu, qui en poc menys d’un minut es personificà en una bella ninfa bruta i despentinada.

Què he fet perquè em persegueixin, voldràs saber. Jo no pregunto mai si la pregunta no és de bon grat. Però ho vols saber tot i que on ho preguntis. Suposes coses que no he dit i la persona recta no parla de més: t’esperaré demà a la mateixa hora, al mateix lloc, esperaré que vinguis i creuis per davant meu, sense fugir de ningú, aleshores jo seré lliure de mirar cap al costat. Et faig pena i per això m’ajudes. Tornes a parlar de coses que no he dit, dient que les he pronunciat. 

L’endemà la guineu va tornar al mateix lloc i Narcís la va tornar a amagar. Estaven tan a gust els dos enganyant els caçadors que van repetir-ho fins que les estrelles s’encarregaren de guiar-los vosc endins.

Sota els pins sempre hi ha el perill que caiguin pinyes, a la pineda mai no hi ha descans ni per a les mans i per als peus. Aviat els dits provaren l’espatlla, i de l’espatlla seguiren fins la cintura. Aviat el cos es fonia en unes mans que cremàven. Narcís sempre tenia el seu mirall lluent al costat, la guineu sempre li dedicava ardent mirada. Amb tu he après a mirar els ulls dels humans, només amb tu puc mirar sense tenir por de mostrar el que sempre he amagat.

Tanta va ser la llenya que van tirar al foc que una nit d’estiu Shakespeare els va escriure uns versos impregnats de besos i carícies. 

Es claven les pedres a l’esquena

com els claus a la creu porhibida,

no hi ha senyoretes ni narcisos

quan fa baixada per a tots els besos.

La roba servia de bandera

amb un gran pal que l’apuntava a ella,

raspava la barba, el pit i el cor

entre les cames, la boca i el dolor.

No era New York, no hi havia

ni llençols de seda ni un llit tramvia,

tan sols dos cossos nus, 

plens de pols sense barnús.

El fruit menjat ja estava pelat

quan la llengua calenta creava el seu relat,

s’ajudava ella amb el dit entremaliat

per veure’l a ell excitat.

Descansa una mica Narcís,

que amb els llavis et vull fer feliç,

jeu cara amunt, mira entre les fulles,

que a mi m’agraden ben dures.

Avui és el dia escollit,

avui has portat la bíblia fins al dit,

posa’t el plàstic, posa-me-la fins a dins

mentre m’acaricies els meus pits.

T’agrada a quatre potes,

m’agrada que t’agradi quan botes,

podria haver estat millor, deia ell,

sense fullaraca per tota la pell.

Podria haver estat millor, deia ella,

si no t’amaguessis com una estrella.

Relat de Knew

De matinada, quan em llevo per observar les estrelles, sovint la calor em destrossa el cap. Dutxa freda i cadira vora la finestra. A sota, nanos jugant a trencar-se el cor, al costat d’altres que es trenquen la vida. No vull només un crit, necessito l’alè per poder respirar.

La música a aquestes hores em tranquil·litza i em permet tornar a estirar-me, s’està tan bé al llit que m’oblido que porto les corretges, les parets ja no són blanques i el meu cor ha deixat de ser negre. La meva amiga de blanc sempre regalant-me dolços abans d’anar a dormir. I tot és tan a prop dels núvols, tan lluny d’aquell riu que vaig fer-me meu, que m’acosto altre cop al single per sentir la teva veu: Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. 

L’eco pot ser pitjor que una destral entre el costellam; quan es repeteix el que fa mal les estrelles s’esvaeixen i et perds en un cel fosc i obscur. No sóc astronauta, no sé pilotar aquest coet tan veloç. Algú el pot aturar? Per què de cop ja no sóc allà? Juliet, vas prometre’m que la cançó seria per sempre més… ja saps, aquella cançó que acompanyava la pel·lícula, la saps molt bé, però jo me n’he oblidat. Aquí tot és fosc quan treuen els llums, no hi ha passos endavant ni endarrere, només la meva ment anant a la platja. Conduint tota la nit, pujant la muntanya, travessant el riu i la pineda, perdent-me entre les boies. Alguna cosa dins meu es mou, doctora, doctora. Altre cop és ell.

I aviat l’habitació és plena, plena de mans i xeringues, plena d’ulls perduts mirant-me amb ràbia, no em puc contenir, els pegaria a tots; els besaria a tots. Però en breu temps, el temps que penja d’una trista branca d’un arbre mort, en aquella platja de l’Empordà quan se’n va el sol, estic nedant sigil·losament sense molestar els peixos que venen al meu pas. Al fons del mar una estrella brilla, al fons del mar em capbusso. M’agrada veure-la, m’agradaria tocar-la. M’agrada estar amb ella, m’agradaria endur-me-la. M’agrada fer-la feliç, m’agradaria que ho fos. M’agrada que visqui, m’agradaria no matar-la. M’agrada, m’agradaria, m’ha agradat, m’agradarà… m’hauria agradat.

Altre cop a dalt del single, allà on em van agafar. Per què ho vau fer? Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. Maleïdes mans les que em van tallar les ales. Des d’allà també es veu l’estrella de mar, també es veu Astrea portant els llamps de Zeus. Torno a estar amb els peus a punt de saltar, ho faré abans que vinguin aquelles llargues i múltiples mans i m’aturin. Ningú no em durà altre cop a la cambra blanca, no. Saltaré i et cridaré, ho faré en tots els idiomes, ho faré amb totes les veus. I quan caigui al fons del mar, quan les ones se m’enduguin lluny dels doctors, trobaràs qui et faci riure, trobaràs qui t’il·lumini, trobaràs qui estàs buscant… i serà just en el moment en què  deixis de buscar-lo. 

Un dia deixarà de sonar Charlie Puth i ho faran The Moonglows.

Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.

Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.

A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.

En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.

És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 

Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 

Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.

Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.

La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.