A sobre dels núvols, l’aire que es respira crida a Dante entre cercles que descendeixen buscant una pau inabastable. No hi ha tren a la deriva, no hi ha vies per les que descarrilar, només aquell pèssim sentiment de qui no troba el seu lloc en el món mentre els dies van passant.
Ha pujat la marea i crec que els vaixells no tornaran a salpar. Sense pescadors, ell es mira el cel i espera que tot s’enfosqueixi. Els mesos han passat, el temps ha tornat a ser el que ell esperava: els mateixos anys en què tenia por d’una sirena que els duia a tots per la mateixa porta. Han calgut molts anys, dècades, perquè es trobés a si mateix entre aquelles cintes obscures que han desaparegut. Rellotges tocant les deu i un home entrant a la sala del te amb la camisa trencada i el cor destrossat. No hi ha temps, no hi ha rendició, ens caldran moltes banderes per cremar tots els draps fins caure als pous de l’eternitat. Ens caldrà recuperar aquella mirada dels infants lluitant per dormir sense temor. Ho ha vist amb els seus ulls, mentre jo ho veia amb els meus: ella era allà tants anys després, ella se’l mirava amb aquella devoció vital.
No et quedis aturada, no deixis que pensin per tu. El meu país és tan petit com el teu, la meva terra és tan bruta com la teva, i provaran de fer-nos creure que la porta d’acer ens separa i has de restar per sempre més abandonada en els teus fracassos amb olor de vi blanc.
No em preguntis més com s’obre la porta, no em qüestionis més els meus actes, visc una època per davant o per darrere! Visc en una eterna joventut banyada de tristor, visc en un conte sense final, i ara has vingut per canviar-me de pàgina entre embuts de serenitat.
No importa el que diguis, ni el que facis; aquell motel en el que hi serem, aquell riu en el que ens banyarem, no el coneixes encara, no te l’imagines encara, perquè no hi ha camí per fer-lo sense creure en el demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada