dissabte, 11 d’agost del 2018

Relat de fulles

Eren les dotze de la nit quan una veu estranya em va demanar que li expliqués la història de narcís travessant els camps de mines.
No vaig tardar massa en posar-me en situació, tenia aquelles veus londinenques cridant-me a cau d’orella, tenia aquelles guitarres demanant-me la veritable llegenda, la que van esborrar dels llibres per reescriure-la plena d’uns dolços artificials que Narcís mai no hauria menjat.
Al costat del riu, on un camí porta bosc endins, ell va esperar durant quaranta nou dies a sota d’un arbre gegant. Estava a punt d’entrar en el nirvana quan, de sobte el desig va passar per davant seu. Una guineu s’escapava d’uns caçadors i buscava refugi. Una guineu espantada i enrabiada demanava auxili sense cridar. Narcís va obrir la seva mà i li va demanar que pugés en ella. La guineu, sense aquells ullals que mossegaven fort, va amagar-se dins del puny tancat del bell emmirallat. Tot seguit els caçadors, les escopetes, els trets i la mort vestida amb una falç d’or, creuaren davant seu.
Has vist una guineu espantada? No he vist res, perquè res crec que es pugui veure entre l’aquí i l’allà.
Un cop passà el comité de la mort, Narcís obrí la mà i deixà que eixís la petita guineu, qui en poc menys d’un minut es personificà en una bella ninfa bruta i despentinada.
Què he fet perquè em persegueixin, voldràs saber. Jo no pregunto mai si la pregunta no és de bon grat. Però ho vols saber tot i que on ho preguntis. Suposes coses que no he dit i la persona recta no parla de més: t’esperaré demà a la mateixa hora, al mateix lloc, esperaré que vinguis i creuis per davant meu, sense fugir de ningú, aleshores jo seré lliure de mirar cap al costat. Et faig pena i per això m’ajudes. Tornes a parlar de coses que no he dit, dient que les he pronunciat. 
L’endemà la guineu va tornar al mateix lloc i Narcís la va tornar a amagar. Estaven tan a gust els dos enganyant els caçadors que van repetir-ho fins que les estrelles s’encarregaren de guiar-los vosc endins.
Sota els pins sempre hi ha el perill que caiguin pinyes, a la pineda mai no hi ha descans ni per a les mans i per als peus. Aviat els dits provaren l’espatlla, i de l’espatlla seguiren fins la cintura. Aviat el cos es fonia en unes mans que cremàven. Narcís sempre tenia el seu mirall lluent al costat, la guineu sempre li dedicava ardent mirada. Amb tu he après a mirar els ulls dels humans, només amb tu puc mirar sense tenir por de mostrar el que sempre he amagat.
Tanta va ser la llenya que van tirar al foc que una nit d’estiu Shakespeare els va escriure uns versos impregnats de besos i carícies. 

Es claven les pedres a l’esquena
com els claus a la creu porhibida,
no hi ha senyoretes ni narcisos
quan fa baixada per a tots els besos.

La roba servia de bandera
amb un gran pal que l’apuntava a ella,
raspava la barba, el pit i el cor
entre les cames, la boca i el dolor.

No era New York, no hi havia
ni llençols de seda ni un llit tramvia,
tan sols dos cossos nus, 
plens de pols sense barnús.

El fruit menjat ja estava pelat
quan la llengua calenta creava el seu relat,
s’ajudava ella amb el dit entremaliat
per veure’l a ell excitat.

Descansa una mica Narcís,
que amb els llavis et vull fer feliç,
jeu cara amunt, mira entre les fulles,
que a mi m’agraden ben dures.

Avui és el dia escollit,
avui has portat la bíblia fins al dit,
posa’t el plàstic, posa-me-la fins a dins
mentre m’acaricies els meus pits.

T’agrada a quatre potes,
m’agrada que t’agradi quan botes,
podria haver estat millor, deia ell,
sense fullaraca per tota la pell.

Podria haver estat millor, deia ella,
si no t’amaguessis com una estrella.