Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del dia que em mori

El dia que em mori
porteu un ram de flors a l'escullera.

Deixeu que es marceixin allà

sense caure al mar

ni amb ornaments artificials.

 

La sal i el vent faran la resta

quan Zeus el vingui a buscar.

No pregueu a cap Déu,

ni deixeu mullar els ulls

dels que m'han vist

i m'han pogut veure.

El dia que em mori

tornaré a néixer a l'era.

Entre tanta pols del demà

ningú pensarà en qui em va amar

amb besos viscerals.

 

El temps i l'espai em duran a la festa

quan Zeus em vingui a cercar.

No em recordeu,

ni deixeu que ho facin, curulls

d'haver-me vist, 

m'hauran de creure.

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 

Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament
sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 

Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 

Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.

Relat del botxí

Estimat Robert;

aquesta és la darrera carta que em deixen escriure. Tinc aquí davant meu un capellà i un soldat; els dos em revisen el que escric, però no penso tallar-me ni un pèl. M'he disposat relatar-te tot el que va passar. Si a ells els hi molesta ja s'hi posaran fulles; però ara que sé que la guillotina m'espera a la plaça del poble, no tinc perquè censurar cap ni una de les paraules que volen sortir de la meva llengua. Prou seca serà demà quan el cap caigui a terra i els aldeans xiulin i aplaudeixin el botxí que m'haurà executat.

Tot va succeir l'endemà d'aquell vespre en el que ens vam veure per última vegada. Després de dir-nos adéu, ella em va recollir amb el seu cotxe. Era un cotxe petit, el de sempre. El creia meu per tot el que havíem passat allà dins. El creia fantàstic perquè era el nostre coet de l'amor. Sempre ens donava aixopluc, sempre havia estat nostre, per plorar, per riure, per discutir, per trobar-nos animals salvatges, per pujar a muntanyes inabastables, per besar-nos i xuclar-nos la sang, per esgarrapar-nos, per odiar-nos i desitjar-nos el pitjor a les nostres vides, per mirar-nos als ulls i anhelar un futur junts. Era el nostre cotxe i un altre cop ho tornava a ser.

Només ens va caldre una parada a mig camí, recordo que vaig baixar a comprar a un basar pakistanès. Ella ja havia adquirit menjar japonès, però ens calia una ampolla de vi blanc fred i dues copes. Dos xupa-xups, també, si us plau. Sempre en comprava dos, un per prendre'l junts i l'altre per deixar-lo al cotxe. Tenia el cotxe ple de coses meves, una pinta, una forquilla, uns vaixells, una fulla, un mitjó, un clip de cabell en forma d'estrella... fins i tot la ràdio era meva, per molt que me la canviessin, sempre la tornava a posar al seu lloc.

Abans que el pakistanès pogués donar les gràcies ja havia arrancat, conduíem ràpid per l'autopista, però sense parar de parlar, sense parar de riure. Érem així, sobretot jo. M'havia de demanar tot sovint que callés. Tot i que quan estàvem enfadats no parlava, només la mirava, em quedava mirant-la fixament, descobrint què passava pel seu cap. Ella no podia evitar riure, no podia evitar sentir l'amor que li pujava per dins i... aleshores, altre cop tornàvem a ser els dos, només els dos. Perquè la nostra història va ser de dos. Dos contra el món, dos contra les circumstàncies, dos contra els seus amants, dos contra els fets i les traïcions, dos contra les mentides i la falta de confiança, dos contra els amics i amigues, dos contra la família, dos contra el temps i els segons que ens separaven.

Recordo quan estàvem a punt d'arribar que ella m'explicava com era el camí. Ho haig de reconèixer, em va fer mal. Em feia mal que ella ja hagués viscut alguna cosa semblant, la que fos; perquè el que ens passava a nosaltres sempre era diferent, sempre era únic, especial, diferent. I jo volia que sempre fos així. Però calia acceptar-ho i aviat ella m'ho va fer veure, tot pot ser diferent, per molt que ja s'hagi fet abans.

Encara no sé com vam poder pagar vestits, si les meves mans anaven tan de pressa que res les podia aturar. M'encantava quan em renyava, i ho feia. Un túnel, una porta, un accés a una habitació enorme i un vidre que serviria per ser dolents tota la nit. Gairebé se'ns fa malbé el sushi per culpa dels exercicis de l'amor. No hi havia forma de seure i menjar. Però per seure i cridar sí que n'hi havia. Cridar d'amor, de passió, de sentiment. Cridar endavant i endarrere, estirats, asseguts, deixant els llençols amb un gran toll i els cossos suats.

Calia aprofitar la nit, però quan durava la nit? Robert, el rellotge sempre estava a sobre nostre, sempre ens mirava, sempre ens atacava. Era el tic-tac més letal de tots els que he conegut mai. Ni tan sols la mort, amb la seva saga truca tantes vegades a la porta. Vam poder-lo oblidar, és cert. Vam oblidar-lo tant que ni recordo quantes vegades vam fer l'amor. Cansats i esgotats vam dormir plegats, nus; despullats de tot allò que ens arrossegava sempre fins al fons del pou. Érem al punt més alt, mai no ho havíem tingut tot tan a prop.

Ja saps que jo no dormo, com a molt dues hores. I aquella nit no va ser diferent. Veure-la dormir sobre meu va ser com mirar-me al mirall i veure el meu cor. Va ser com llegir altre cop el Petit príncep i tocar les estrelles, va ser tant tot plegat que la vaig despertar cos contra cos. Ungles sobre la pell. Llavis clavats al coll. I després altre cop el seu petit cos sobre el meu; dormint fins que la maleïda alarma ens va despertar. Aquell so ens despertava sempre de tots els somnis. Però cada cop tot deixava més el món oníric per venir al real. Amb la punta dels dits ho tocava. T'ho juro, Robert. Ho tenia a tocar. Tocava les estrelles i les acariciava. Sentia que ningú més al món tenia els braços tan llargs per poder-les tocar.

I de tornada la suau melodia de sempre, la que porta Cronos espantant qui ha de córrer. I aquest cop suava de nervis, no pas d'amor. M'omplia la cara de petites gotes fredes d'ansietat. Però somreia. Els meus llavis despertaven el gust de poder-ho canviar tot.

T'has sentit mai com Zeus? Has agafat mai el seu llamp i has alçat les espatlles? Jo sí. Tot era a punt de canviar. Calia tan poc... que el poc sempre ha sigut massa al món dels humans.

I ara que acabo la missiva et preguntaràs quin és el crim que he comès per guanyar-me que em tallin el cap demà. Victor Hugo ho tenia clar quan ho escrivia, jo no. Ni ho tinc ni ho tindré mai. Qui fa les coses amb el cor, per més que els altres pensin que s'equivoqui, només ho haurà fet amb el cor.

Relat del final

El dia que Zeus em va demanar permís

per usar els seus llamps trencadors,

per cantar al son de les seves melodies tronadores,

un gran silenci va destruir la ciutat.

Recordo aquell estrèpit ensordidor

com si les paraules emmudissin de cop.

Recordo aquell so brusc

rentant el rugit del meu cor.

No seré lleó, no seré gat,

ni mico saltant per lianes d’un costat a un altre.

No seré cap dels animals que vam deixar lliures

la nit que ens vàrem alliberar.

Aviat serà fosc, les cantonades segueixen intactes,

no som ni tu ni jo.

Som el mal que ens hem fet l’un a l’altre,

som les ferides que mai no es tancaran.

No som res. Canviaria les meves mans

per les que t’han tocat, dia rere dia,

acariciant la teva bruna pell

a la vista d’un sol cremant.

No som res, perquè ho hem sigut tot;

des de dalt de la muntanya 

fins a les quatre parets plenes de crits,

quan la lluna venia o el sol es ponia.

Com podré obrir els ulls

sense veure les estrelles?

Com podré despertar

sense haver somiat?

Relat de Knew

De matinada, quan em llevo per observar les estrelles, sovint la calor em destrossa el cap. Dutxa freda i cadira vora la finestra. A sota, nanos jugant a trencar-se el cor, al costat d’altres que es trenquen la vida. No vull només un crit, necessito l’alè per poder respirar.

La música a aquestes hores em tranquil·litza i em permet tornar a estirar-me, s’està tan bé al llit que m’oblido que porto les corretges, les parets ja no són blanques i el meu cor ha deixat de ser negre. La meva amiga de blanc sempre regalant-me dolços abans d’anar a dormir. I tot és tan a prop dels núvols, tan lluny d’aquell riu que vaig fer-me meu, que m’acosto altre cop al single per sentir la teva veu: Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. 

L’eco pot ser pitjor que una destral entre el costellam; quan es repeteix el que fa mal les estrelles s’esvaeixen i et perds en un cel fosc i obscur. No sóc astronauta, no sé pilotar aquest coet tan veloç. Algú el pot aturar? Per què de cop ja no sóc allà? Juliet, vas prometre’m que la cançó seria per sempre més… ja saps, aquella cançó que acompanyava la pel·lícula, la saps molt bé, però jo me n’he oblidat. Aquí tot és fosc quan treuen els llums, no hi ha passos endavant ni endarrere, només la meva ment anant a la platja. Conduint tota la nit, pujant la muntanya, travessant el riu i la pineda, perdent-me entre les boies. Alguna cosa dins meu es mou, doctora, doctora. Altre cop és ell.

I aviat l’habitació és plena, plena de mans i xeringues, plena d’ulls perduts mirant-me amb ràbia, no em puc contenir, els pegaria a tots; els besaria a tots. Però en breu temps, el temps que penja d’una trista branca d’un arbre mort, en aquella platja de l’Empordà quan se’n va el sol, estic nedant sigil·losament sense molestar els peixos que venen al meu pas. Al fons del mar una estrella brilla, al fons del mar em capbusso. M’agrada veure-la, m’agradaria tocar-la. M’agrada estar amb ella, m’agradaria endur-me-la. M’agrada fer-la feliç, m’agradaria que ho fos. M’agrada que visqui, m’agradaria no matar-la. M’agrada, m’agradaria, m’ha agradat, m’agradarà… m’hauria agradat.

Altre cop a dalt del single, allà on em van agafar. Per què ho vau fer? Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. Maleïdes mans les que em van tallar les ales. Des d’allà també es veu l’estrella de mar, també es veu Astrea portant els llamps de Zeus. Torno a estar amb els peus a punt de saltar, ho faré abans que vinguin aquelles llargues i múltiples mans i m’aturin. Ningú no em durà altre cop a la cambra blanca, no. Saltaré i et cridaré, ho faré en tots els idiomes, ho faré amb totes les veus. I quan caigui al fons del mar, quan les ones se m’enduguin lluny dels doctors, trobaràs qui et faci riure, trobaràs qui t’il·lumini, trobaràs qui estàs buscant… i serà just en el moment en què  deixis de buscar-lo. 

Un dia deixarà de sonar Charlie Puth i ho faran The Moonglows.

Relat de l'enigma

Una de les endevinalles que més li agradaven al Raúl era, si no recordo malament, la que sortia a la pel·li Laberint, en la que David Bowie feia de protagonista.

Les endevinalles, no totes, però sí moltes, l’excitaven. Es tornava boig per descobrir-ne de noves. Per això, aquella nit, quan Zeus va baixar del cel portant-li una estrella, el seu cor es va accelerar a un ritme desorbitat.

-Sabràs cuidar-la? O la destrossaràs com sempre fas amb tot el que et dono?

-Per què em regales res… si ja saps que les meves mans són martells cuidant flors?

-M’agrada posar-te a prova i a tu t’agraden els reptes.

Fora llum, fora so. Fora Zeus. Només el buit de l’infinit de l’Univers i la creació sublim d’una estrella que naixia a poc a poc. Cada dia davant seu, mirant i observant. No recordava res igual, ni tan sols en el seu món irreal ple de colors i pastilles de sorolls estranys.

-Quina serà l’endevinalla? Quin serà el repte? 

-No et caldrà més ajuda que descobrir el final, Raúl.

Cap lloc és el mateix un cop has tocat la llum d’una estrella. Cap lloc pot veure’s igual quan el martell pica tan fort que ho destrossa tot.

-Prova de saltar, prova de moure’t, veuràs com la faràs créixer. Si ella es fixa en tu, l’Univers perdrà l’obscur silenci etern.

-Zeus, ho veus tot tan fàcil… que a vegades m’ho crec i tot.

Sense roses ni flors la primavera també rega el cel de núvols. Cada raig, cada ventijol, cada dia d’inestabilitat suposa un nou jorn ple de magnetisme.

I per fi el repte: sense anuncis, sense anunciats artificiosos ni retòrica exacerbada. 

-Sabràs sortir viu del Laberint sense apagar l’estrella?

-Per què l’hauria de voler apagar, Zeus?

-No és que vulguis, és que no ho podràs evitar.

Mentre Zeus anava i venia, Raúl plorava i reia. Mentre les llàgrimes es confonien amb el somriure, l’estrella s’apagava.

-Què estic fent? Per què l’apago? Zeus, no juguis amb mi!

-Només has d’escoltar l’enigma, si en saps la solució, sabràs que res del que facis servirà.

Relat del quinze

Va ser a l’any quinze, quan no esperàvem cap tempesta, que va ploure fins que es van inundar els nostres peus. Feia una calor espantosa. La humitat era tan alta que, en lloc de banyador, hauríem d’haver portat paraigües. Però l’aigua no va venir ni del mar ni del cel; va entrar en tromba, sense avisar, amarant els nostres cossos, calant en les nostres ànimes.

No vam gosar preguntar als Déus, ni tan sols no vam demanar explicacions a ningú dels presents mortals; vam assumir el cop com feien els soldats que no tenien accés a l’oracle.

Poc després, enduts per la curiositat, vam obrir aquells llibres sagrats, els que parlaven de Dànae i Perseu. Vam creure les divines paraules, el destí forjat per Zeus i les seves llavors d’or, vam creure en tot i no vam dubtar de res.

La jove i bella donzella, repudiada i exiliada per no haver comès cap crim. Tan blanca, tan pura, tan senzilla. Qui la voldria forçar? Qui podria creure que d’ella en sortiria sang parricida? Qui s’atreviria a demanar-li un fill que portés un disc letal a la mà?

Com una àncora que s’aferra a les roques i no deixa marxar el seu vaixell, com la mà d’un germà que no coneix la traïció, el destí és implacable quan l’han escrit els Déus.

Farem i desfarem, provarem de deixar-nos endur per impulsos instintius, ens creurem capitans de les nostres naus. Però a la nit, quan els ulls quedin closos i el cos desprotegit, el traç de la riera tornarà al seu llit i se sortirà de mare.