Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.
Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.
Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.
Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.
Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.
