Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solitari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solitari. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 d’agost del 2019

Relat del solitari

Al segon segona viu un home que s'afaita dues vegades al dia. Vesteix sempre mitjons vermells i es talla els cabells amb les tisores de la cuina. No té nom perquè no es relaciona amb ningú. Viu sol i no parla amb cap veí. No surt de casa mai i ho compra tot per internet. Quan els missatgers li porten la comanda, ell s'espera que parteixin per recollir els paquets que li deixen davant la porta. 
No somia en ser un ocell lliure, ni un guerrer de la ciutat. No somia en res i dorm vuit hores diàries. Els seus ingressos provenen d'una ajuda que li van assignar molts anys enrere per equivocació.
No sap què és l'amor ni l'odi. No coneix la derrota en el cor ni l'exaltació en la mirada. És ignorant en el patiment de la llunyania dels estimats i en la desconeixença de saber-se correspost.
Ell no viu feliç, però tampoc viu trist. El seu mur és difícilment atacable pels sentiments. El dia que s'adoni del que és viure pujarà a tocar el cel amb els dits, per després baixar sota de terra travessant, amb la boca oberta, totes les capes terrestres.

dissabte, 30 de setembre del 2017

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.
Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.
Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.
Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...
Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.
Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.
M'he despertat tot excitat. 

divendres, 17 d’abril del 2015

Relat d'esdevenirs

Dins de l'habitació el pintor pinta les parets amb pintura. No pintis més amb pintura les teves parets, pintor que pintes parets, li diu la pintora quan li treu la pintura de les mans.
Sols es queden amb les mans  brutes i l'únic so d'una harmònica que entra més enllà dels murs. És un veí que practica com pot un instrument que no sap tocar.
Els llençols negres pertanyen a un i a l'altre. Com les cadires blanques i els llibres amagats sota el cobert a prop de la finestra. De quadrat passa a triangle. Les formes varien com ho fan els colors, que muden d'estat i de temperatura. S'abracen, s'abriguen, es despullen. Dinàmica situació de canvis que comporta esdevenirs diferents per a cada segon. Fa estona que no toquen els pinzells. Es mouen sols. Amunt i avall. Ell ha sortit de l'habitació per agafar una ampolla de vi. La porta agafant-te amb les seves grans mans. No els hi cal gots. Beuen a galet. Ella aprofita les gotes que li cauen per fora dels llavis, les usa per netejar-se. El dit índex de tots dos és tan perillós com la fletxa que fa estona que travessa la finestra de l'habitació. Món irreal i real només tenen un enllaç i aquest ve sota la cúpula dels viatgers. Fa tanta estona que viatgen que ja no saben on són.
Quan un pinta sota la solitud a vegades acaba pintant en companyia. 

divendres, 27 de març del 2015

Relat de WhatsApp


Continua estirada al llit. Des d'aquí sent el soroll dels pocs cotxes que trepitgen l'asfalt. No ha baixat les persianes. Li agrada veure la lluna abans d'anar a dormir. 
Tanca els ulls, però al cap d'uns instants els torna a obrir. Allarga la mà cap al telèfon mòbil i obre el WhatsApp. El seu marit continua sense connectar-se. Li envia petons amb una de les emoticones que més usa, sobretot quan es comunica amb ell.
Apaga el mòbil i tanca els ulls. Sembla que està a punt d'adormir-se. Durant un parell de minuts aconsegueix entrar en la primera fase, però un clàxon la desperta. Separa les parpelles i torna a mirar el mòbil. Sense notícies. Continua el seu suplici, intenta adormir-se. Del calaix de la tauleta de nit treu un blister i agafa una pastilla. Per empassar-se-la millor, beu una mica de vi, que sempre deixa al costat del llit. Comença a comptar fins a cent i, quan arriba a vint, perd la consciència. 
Entra en el món oníric. Si més no, arriba a les portes d'aquest; perquè quan ja porta ben bé una hora, s'aixeca, va al lavabo i torna a estirar-se. Abans de tancar els ulls, altre cop li envia un missatge al seu home, que continua desconectat.
En total, li envia uns cinc missatges. Pel matí està baldada, ha dormit molt poc. Abans de la dutxa torna a comprovar si s'ha connectat. Res. L'aigua freda la desperta. Aigua gelada caient per sobre del seu cos. Ni tan sols crida. Està esgotada. Es fa un cafè mirant les noticies al televisor, però de tant en quant torna a mirar el mòbil.
Durant tot el dia repeteix la mateixa acció. A vegades envia alguna cosa, però la majoria de cops només comprova si està connectat o no.
Ara ja fa tres dies que el seu marit va morir, però encara continua tenint aquella estranya sensació...

dilluns, 19 de gener del 2015

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.
A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.