Relat del santoral

Gemega, plora, riu avall; de costat 
el santoral no és per a tu,
mes per a tu s'han fet i desfet les ales.

M'entristeix pensar que ja has acabat

ardent en les flames que volia nostres.

              Busca-les.

              Sargeix-les.

Relat d'Isaac

Abraham agafava fort el seu fill pels cabells. El front xocant a cops petits contra la roca de la muntanya. La sang li cegava els ulls. Els músculs marcats d’Isaac denotaven una possible reacció, una fortalesa juvenil que podria haver acabat, en un instant, amb aquella submissió. 

Però no. No va ser així. Perquè quan la sang entela la vista, quan l’amor confia en la desconfiança, quan els actes humans pretenen ser divins, quan no es veu el final del camí, quan no es pretén viure més enllà del que el cor prem… l’ésser humà resta sotmès a les expectatives divines.

I qui va ser Abraham? I qui Isaac? I on són ara ells dos en les cares de tots els que ens creuem cada dia? I per què Déu va llençar el seu senyal lluminós? I per què no me’l llença a mi ara? I per què el mirall se’m rebenta en mil bocins? I com viuré sense mirar les estrelles?

Un aire podrit recorre la ciutat quan trec el cap per la finestra. Saluda, abisme, la distància de dalt a baix no és tan gran.

Relat d'exhalació

Qui crida lluny d’aquí?

Un angelet sota la tempesta.

Qui es mou dins de mi?

La vida que exhala el meu aire.

Serà un últim sospir

el que em dugui fins el riu?

Seran les estrelles

les que il·luminin el camí?

Les preguntes sota les roques,

les respostes glaçades a les mans.

Pren de mi, dubtós fat,

les dreceres més complicades,

les rectes més corbes,

les baixades que més pugen.

Pren de mi els ulls que desitgen els teus,

pren de mi aquell senyal d’estrella fugitiva

que ha cremat la meva pell fins als peus.

No siguis moment efímer entre

pluja d’estiu i sol de primavera.

La teva mirada espera

com genet estirant la crin

en un sot endimoniat

sense pausa ni fi.

Relat de galàxies

Lliures semblen els estels

mentre naveguen per l’Univers,

no coneixedors de les forces d’atracció

roden i salten d’una galàxia a una altra,

tan sols per veure’s dins l’escalfor del moment.

Tot mirall sembla pur, net,

ric de joc i de vida,

però rere el cristall transparent necessita

la foscor del reflex, el costat

ocult de la lluna, el que

no es veu ni se sent, però

que es coneix i no es parla.

Semblarà que tot ´s bo dins

d’una llum extraordinària,

més allò que resta pot ser

dolent, fosc i buit.

Tornaran a girar les estrelles,

perdudes però atretes,

de dits en faran llum i

de la llum paraules,

sempre que el mot del mur

no aparegui a l’albada.

Relat de les vies

Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.

Relat de Dafne

De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.

Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.

Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.

Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.

Relat de l'u

Hi ha estrelles que moren de nit. S’apaguen i els nens ploren, perquè saben que no les veuran mai més. Els pares els renyen, ells no creuen en aquestes coses.

La lava atura el rellotge de la ciutat cremada. Si l’estrella no s’hagués apagat, qui sap, potser no hi hauria lava, potser no hi hauria ciutat cremada.

Altres notes sonaran en coixins solitaris. No totes les melodies han de ser nits de primavera. També hi ha temps per la fredor de l'hivern. Els miralls seran lirisme de subjecte, sense companyia, sense l’estat melangiós que acompanya qui vol no saber res de tu.

U és l’únic número amb el que un pot estar.

Relat de les estrelles

Aviat serà de nit, vull creure que podré sortir a veure les estrelles. Però si segueixo sense ulls hauré de conformar-me amb escoltar-les. És tan llarg i profund el silenci en la foscor. A vegades, quan un és capaç de concentrar-se molt, és possible sentir la brisa que s'escola entre les galàxies. Ve de lluny, arriba cansada, com un alè somort, pendent d'una confirmació quasi vaga. Alguns no la podran sentir, diran que només hi ha absència. Però és en el buit de l'univers on s'omple de llums el firmament.

Seguiré lluitant per trobar els meus ulls, arrencats de ràbia per culpa del destí. Seguiré mentint-me dia a dia, creient que el meu fat no és el de Tirèsies. Seguiré somniant un amor més gran que el de Salomó. Seguiré la meva croada per sobre dels esquelets nocturns.

I quan la creu em sigui clavada, quan tota esperança hagi caigut de l'infinit al zero absolut, resistiré amb la meva il·lusió ventada. 

Del desconeixement de la resposta en surten enigmes dolorosos. Allà dalt, on les deesses es riuen de mi, continuaran escoltant la meva insistència numantina.

Relat de galàxies

Et recordo sobre aquella gespa mullada, explicant les estrelles a les veïnes estúpides, elles reien i nosaltres vivíem feliços. Teníem les nostres ampolles tirades entre capses velles, al costat d'una taronjada barata i d'un radiocasset antic. Qualsevol excusa era bona per sentir-nos dos fugitius escapant de l'odiosa realitat. I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos.

Els soldats de la zona es movien amb cotxes cromats i vestits llampants, no crèiem res de la seva religió, només profanàvem històries perdudes i ens perdíem per carrers bruts. El vent bufava per allà on passàvem, ho fèiem sense pensar en que aquells dies, aquelles hores, algun dia serien records i llàgrimes exiliades en petites capses luxoses. No vam jurar res, però la nostra sang era diferent, no teníem solució ni la vam buscar.

I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos. 

Relat d'acceleradors

El temps ens empeny, un cop i un altre, cap el final del camí. Ens hi resistim, però no podem fer altra cosa que donar un cop a la taula. Exaltar-nos. Indignar-nos. Prou! Atura’t! Maleït accelerador de la mort! No ens acompanyis més i abandona’ns a la sort de la atemporalitat.

Demano excuses senyor meu. No tornarà a passar. No alenteixi la vida, plena de mosques al voltant de la merda, amb el seu brunzir insuportable que em duu a la desesperació.

Ho dic perquè desitjaria no haver-la conegut quan la veig desaparèixer. Per la casa de la tristor vaga sense mirar enlloc. Aquells ulls plens de vida són ara el meu dolor. Abaixa la mirada i s’amaga per no veure a ningú.

Les heroïnes no busquen ser pòsters a les habitacions, sempre amb la capa posada per alegrar-nos les vides. Ara segueix com sempre, sense ser protagonista, però amb la medalla que només reben els campions. I mentrestant la nit cau i comença el desolador compte d’estrelles de la galàxia. M’amago jo, per no entorpir la vista de qui cerca un horitzó llunyà, improbable, però sedant, que calma la més grans de les preocupacions, quan el rellotge segueix amb el seu infernal tic-tac sonant fort a les orelles.

Relat d'èmuls

He vist l’horitzó llunyà. Més enllà d’on assenyalen els homes. He vist milers de carreteres enceses en flames, més a prop d’on voldrien les dones. He vist centenars d’arbres cremats, enduts sota els crits dels animals salvatges. He vist la meva ma caient a terra, primer un dit, després l’altre. M’he quedat sense la sang que brollava pel braç, tot i que la necessitava. Volia omplir una bossa transparent amb ella, fer-li un forat i donar-te de beure. Però tu ja te m’havies avançat. Eres una font vermella, tacant les dents de roig passió. Se’t tacava el mentó del líquid més preuat. Et mirava i ho recordava. Abans de tallar-me en petits trossets, havies volgut superar-me.

Se m’ha ennuvolat la vista. Petites estrelles grogues han navegat pels meus ulls. El fosc ha vingut a buscar-me, just a bans de caure mort a terra. Ja feia estona que tu hi eres, sempre amb la fal·lera teva d'emular-me.

Relat d'arbres

-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.

-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.

Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 

-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.

-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.

-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.

-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?

-No ho sé. No n'estic segura.

Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.

D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.