El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un
cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda,
els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.
Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una
de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum
belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè
ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un
centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.
El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la
missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de
camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que
preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat
vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No
caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el
ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.
