Relat del traductor

La nit que el meu traductor no em va traduir ni una sola frase de la meva nova novel·la, vaig escriure cent paraules buscant quina era l’única que no es podia traduir. Esgotat, vaig agafar el ganivet, aquell que feia servir per tallar el cogombre quan cuinàvem amanida grega sense iogurt, però amb música i espardenyes, i vaig clavar-me’l al braç esquerre. 

Poca sang, vaig escoltar. No sé qui ho va dir, però algú m’acompanyava en la trista i solitària experiència que aquells minuts gaudia sense companyia. Endut per la ràbia del comentari, vaig cercar una forquilla, una d’aquelles que clavàvem a la carn arrebossada quan sopàvem amb patates fregides, amb o sense música, però amb molta cervesa i algun que altre programa avorrit per la televisió de pagament, aquella que els pobres no veien, però nosaltres sí, perquè robàvem el senyal als veïns, que no tenien massa diners, però se’ls gastaven en estupideses culturals, com la tele o entrades per musicals de mal gust. La forquilla va encertar un dels meus ulls. No me la vaig clavar jo, ho juro per totes les paraules que he escrit, però és que aquell dia no m’acompanyava ni l’ombra que tota la vida m’ha seguit, ni aquella consciència que sempre s’encarrega de dir-me quina merda soc. Qui va ser no ho sé, per què les finestres eren obertes; hi entrava l’aire i hi feia fred. Jo les hauria tancat, però embriagat com estava de tantes paraules no podia ni moure’m del sofà. Quètxup i mostassa de Dijon. Motlles de pa com una moqueta destrossada i els meus peus bruts d’un negre atzabeja. Suposo que hauria sortit al carrer a treure la brossa, però descalç. Ho suposo i no m’ho crec, perquè no feia mai res a casa. Algú ho feia per mi. Jo vivia sol. I res del que jo feia significava res pels que m’acompanyaven en el dol. L’ull sagnava sense aturador i vaig creure morir. Requeria un traductor, algú que convertís tot allò en un doll d’amor. Però les bateries no tenien baquetes ni les guitarres cordes prou resistents per seguir aquella cançó.

Recordo restar a terra, no sabria dir-vos de quin terra parlo, perquè la vida passa per sobre com si el sòl fos el nostre terrat; però m’alegro d’haver-vos contat com un traductor va provar de salvar-me, in situ, evocant paraules que jo no havia dit, tan sols per crear un nou capítol que jo no li havia donat.

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.

Hem desaprofitat tantes coses

que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,

records que no van existir.

Pols bruta escampada en el camí; 

el camí inventat que,

a empentes i rodolons,

vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;

el sender dibuixat amb guix que,

a batzegades, 

vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses

que, quan aquestes floreixen,

el dolor és al braser.

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

Relat del cercle

L’home s’asseu a la cadira agafant un ganivet amb la mà. Fa dies que es van endur tots els mobles del pis. Només, a petició misericordiosa, va demanar que li deixessin una cadira i un ganivet. La resta van col·locar-ho al camió de les mudances ara ja fa tres setmanes. Vint-i-un dies ofegat per l’alcohol, que s’ha begut a galet. Col·lecciona les ampolles buides en forma de cercle. Cada una al costat de l’altre, rodejant la cadira que no ha usat fins avui. El cercle s’ha anat tancant i per fi no té sortida.

Sona una cançó country al seu mòbil. Obre l’última ampolla que li queda de ginebra. El ganivet segueix a la mà esquerra. L’ampolla a la dreta.

Els segons no són més que notes difoses quan saps que la cançó s’acabarà d’un moment a un altre.

Et vas beure la vida i després tot tenia gust de mort.

Vigila per on condueixes, no tots els revolts tenen camí a seguir.

Camina ràpid i lluny, abans no t’atrapin els dubtes

eterns dins dels peus cansats.

Relat dels pulmons

Entre la calor d'un sol que abrasa la pell i el gel del got que has vessat, res no pot ocórrer perquè la porta és tancada.

Torna a obrir-la, sense vent, sense odi ni rencor.

Aquella capsa de sabates que guardes dins teu, a tocar dels pulmons tan adolorits, amaga la font d'aigües brutes que brollen a mitjanit.

Torna a obrir la porta, sense clau, sense espetec ni fusta trencada.

Ni ganivets zíngars afilats amb la roda empedrada, ni bisturís comprats en rebaixes ensucrades; res no podrà extreure aquest volcà amb olor de sofre gastat.

Deixa la porta oberta, sense por, sense temor ni manca d'esperança.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.

Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.

El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.

Relat d'horaris

L’home del temps ja fa dies que parla de l’onada de calor que s'està vivint al país. Al número vuit del Carrer Aldruin viu la família de la Martune, una dona de trenta anys que va ser mare quan només en tenia divuit. El seu marit, el Petrun, i la seva filla, la Bindri, han sopat mentre ella acabava de netejar el bany. Normalment sopen junts, però avui ella no tenia gana, així que ha aprofitat per deixar la casa ben neta. En acabar, tots tres han fumat al costat de la finestra que tenen enfocada al parc. És un parc gran, ple d’arbres, ple de gent tot el dia i tota la nit. No parlen quan fumen, tan sols fumen. Al parc també hi dóna la finestra de l’habitació dels pares. La filla, per la seva banda, dorm al sofà del menjador.

A poc a poc el soroll del carrer va minvant, fa uns vint minuts que dormen. Bé, podríem dir que fa uns vint minuts que intenten dormir. La calor és angoixant. Jeuen destapats, només amb roba interior, i amb la finestra mig oberta. L’obririen del tot, però a la plaça hi viuen uns rodamons que tot sovint fan molt escàndol. La ciutat on viuen sempre ha tingut gent dormint al carrer, però amb la crisi que hi ha ara mateix, els sense llar s’han multiplicat.

La Martrune i el Petrun tenen sort i encara tenen feina, amb sous mísers i horaris infernals, però poden pagar el lloguer d’un pis petit i les quatre coses bàsiques per mantenir-se dins de l’estàndard bàsic de la societat.

A mesura que avança la nit, els cotxes que passen són cada cop menys. Però avui els ocupants de la plaça estan més divertits que de costum. Alguna baralla, riures, crits. Les ampolles de cervesa buides serveixen, fins i tot, de projectil quan algun d’ells s’enfada. Ara mateix, una dona de les que viu allà aprofita per seure a la parada d’autobús, amb prou feines s’aguanta asseguda. Però, per sort, al seu costat apareix un dels seus amics. Els dos asseguts al groc banc, com si esperessin un bus que no ha de passar mai. Ella l’insulta, ell la tranquil·litza, i mentre ho fa posa la mà per darrere seu i li va baixant els pantalons. Amb prou feines ella se n’adona. I quan n’és conscient li diu que pari. Potser són parella, potser no. Potser ho són quan van beguts, potser no. Ella es cansa, s’aixeca i camina cap a una cadira d’aquestes que l’ajuntament ha clavat al terra. Intenta asseure, però els equilibris d’un embriac no són com els d’un malabarista. Tres, dos, u... la dona, que porta els pantalons per sota de les natges, cau a terra de morros. Ni plora, ni riu, ni es queixa. Es queda amb el cul a l’aire i els llavis sagnant. Per sort, el seu amic s’acosta i l’agafa, com si fos un sac de patates. Ella, aquesta vegada, no l’insulta ni li demana que pari. No fa res, ni diu res. Ell se l’endú al mig de la plaça, on tenen un matalàs ple d’orins. La deixa anar allà a sobre, li puja els pantalons i la deixa dormir. Els seus companys riuen. I a dalt, al pis del Petrun, la parella intenta dormir. Però no hi ha forma d'aconseguir-ho. La calor i els crits són mal aliats.

Després de renegar, el marit s’alça del llit, crida per la finestra, com si els rodamons el poguessin sentir. Però no és així, tenen una ràdio a tot volum i fan xerinola. És impossible que l’escoltin. La Martune s’avergonyeix del seu home i el renya. Però no ha estat una bona idea. Tres, dos, u... la dona, que només porta unes calces barates de cotó, rep una bufetada que la deixa mig estabornida.

A poc a poc el soroll del carrer minva encara més, la parella intenta dormir; però els rodamons continuen cridant. Un dels integrants del grup s’ha posat al costat de la dona que dormia al matalàs i l’ha intentat despullar. No ha estat bona idea. Aviat han volat ampolles de vidre, pals i tota mena d’objectes. Val a dir que la baralla ha acabat amb abraçades i petons entre tots ells, i la dona sense llar dormint amb els pits al descobert.

Sembla que el Petrun aconsegueix evadir-se del soroll exterior i es calma, però la dona trenca el silenci. Plora. Ell l’abraça, però ella el refusa. El marit s’aixeca i truca la policia perquè vinguin a treure els rodamons. En algun moment o altre vindrà una patrulla, diu ell.

Mentre no ve, la parella intenta dormir i els rodamons segueixen cridant. Com tots dos estan suant, ell s’alça i obre la finestra. En tornar al llit, ella l’abraça i l’acaricia. No es besen, però ella li agafa el membre i el treu fora dels calçotets pel lateral. Ell intenta dormir. Ella intenta masturbar-lo. Al final ho aconsegueix i ell es corre. La Martune es torna a girar, s’estira i intenta dormir. Ell ni tan sols es neteja, es guarda el membre dins dels calçotets i tanca els ulls.

Un cotxe de la policia està aparcat sobre la vorera. Dos agents parlen amb els rodamons. No els multaran, perquè saben que no poden pagar. Els hi demanen que baixin el volum i marxen.

El silenci dura uns deu minuts mal comptats. Durant aquesta estona els pares de la Bindri intenten dormir, però quan els rodamons tornen a cridar es desvetllen altra vegada.

El Petrun s’alça del llit amb calma, es posa uns texans, es guarda un ganivet de cuina a la butxaca i baixa al carrer, descalç i sense samarreta. Tres, dos, u... un dels rodamons és mort. El Petrun puja altre cop al pis, entra a l’habitació, col·loca el cap del sense llar a la tauleta del costat del llit i es posa a dormir. Bona nit.

Relat de famílies

Li agradaven tant els contes que un dia, sense voler, va transformar la seva vida en un d’ells. Sense sentir que ningú digués "Hi havia una vegada", va trobar-se immers en un relat sorprenent, on ell era el protagonista d’una verbalització vespertina.

Una mare li explicava al seu fill que un home, que era ell, vivia al primer primera del Carrer de la Cera número 23, que era casa seva. Compartia pis amb dos fills i una dona. Els dos plançons eren germans bessons, nascuts vuit anys enrere. Tant la mare com el pare estimaven amb bogeria els seus descendents; tant els estimaven que haguessin donat la vida per ells si el destí els hi ho hagués permès. Però el destí només permet el que ell vol. Per això, nadant dins d’un conte, l’home es va trobar en una situació que el va turmentar.

En arribar a casa es va trobar la mare lligada de braços i cames. Estirada. Duia una mordassa que li impedia cridar. En veure-la el batec del seu cor va iniciar una acceleració que gairebé li treu la vida. Més no va tenir tanta sort. Va suportar aquell moment i va reaccionar amb rapidesa per intentar deslligar-la. Un cop al cap li va impedir. Un temps indefinit més tard, es va desvetllar. També amb les cames i els braços fermats. A diferència de la seva dona, ell podia parlar, podia cridar, podia suplicar i dir la seva. Ai, quina sort, va pensar en un primer moment. Ai, quina desgràcia, reflexionaria més tard.

Davant dels pares, un home amb la cara tapada, cal suposar que seria el mateix que li hauria donat el cop –explica la mare al seu fill, que escolta atentament-, havia disposat els seus dos fills. Tots dos estaven immobilitzats per un complex sistema de cordes que, a més, incorporava un estrany artefacte casolà al costat dels seus colls.

Els pares ploraven, els fills també. El pare suplicava clemència. La mare s’ofegava. L’home que lluïa la cara tapada només va dir una frase. “Tens un minut per poder salvar un dels teus dos fills. Si no esculls, moriran tots dos. Tan sols has de dir el nom del fill a sacrificar”. En acabar-la, va marxar.

El nen no tenia cap intenció d’adormir-se. Si ho hagués fet segurament la mare hauria aturat la narració del conte i tot hauria quedat en un ensurt. Però la tensió del moment impedia que les parpelles del petit caiguessin i abandonés el món de la consciència. Per això la mare va prosseguir i va explicar com els pares es van mirar a la cara. Ell volia l’ajuda d’ella, però ella ni volia ni polia ajudar-lo. Ell no volia escollir, però si no ho feia ells moririen. El temps s’esgotava i els nervis s’apoderaven del moment. Abans d’acabar el conte, el pare va dir un nom. El nom del fill sacrificat. La mare va tancar els ulls. Els fills també. El pare va mantenir-los oberts, mirant només el fill salvat. Aleshores, sí va aparèixer el “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s’ha acabat”. I el nen hauria d’haver anat a dormir. No obstant, no va ser així. Es va quedar sol a l’habitació i va passar la nit pensant en la vida de la mare, que havia renunciat a veure l’últim adéu del seu fill; en la vida del germà, que havia sigut l’escollit entre les ànimes bessones; en la vida del pare, que hauria assenyalat el fill que havia de morir.

El dia va robar el moment a la nit i el matí va esdevenir traïdor pel nen amant dels contes. Quan aquest va alçar-se i va entrar a la cuina per esmorzar, el protagonista de la història l’esperava amb un ganivet a la mà. No hi havia cordes, ni rars artefactes assassins. Només una arma blanca tacada de sang. Era la sang del pare que es treia la vida davant del seu fill.