Entre la calor d'un sol que abrasa la pell i el gel del got que has vessat, res no pot ocórrer perquè la porta és tancada.
Torna a obrir-la, sense vent, sense odi ni rencor.
Aquella capsa de sabates que guardes dins teu, a tocar dels pulmons tan adolorits, amaga la font d'aigües brutes que brollen a mitjanit.
Torna a obrir la porta, sense clau, sense espetec ni fusta trencada.
Ni ganivets zíngars afilats amb la roda empedrada, ni bisturís comprats en rebaixes ensucrades; res no podrà extreure aquest volcà amb olor de sofre gastat.
Deixa la porta oberta, sense por, sense temor ni manca d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada