Un ull amb Cronos i l'altre amb Morfeu.
Obre i tanca.
El cel és massa fosc per volar sense ales.
Són les tres, són les quatre. Després les
cinc, les sis i a les set ja s'alça del llit. Els raigs de llum el ceguen. Una
mica d'aigua, de cervesa, del que sigui per rentar-se els ulls. Una mica de
pietat, aquella estàtua petita de la Pietat que va comprar-li al seu pare quan
era viu. Potser si la destrueix en mil bocins crearà la metàfora perfecta que
està buscant. Un, dos, tres. I tot es trenca. Silenci. Prou converses internes.
Prou desesperació. Se li han acabat els mals de cap. La calma total envaeix la
seva habitació. Només s'escolta la ràdio: L'avió ha caigut sobre les muntanyes i
segurament ningú, ni tan sols el capità, ha sobreviscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada