A vegades no podem expressar el que sentim, però continuem sentint-ho per molt que ens neguin les paraules.
M'agradria saber de tu. Esborra. M'agradaria no ser cec. Esborra. Tan de bo fos sord i no t'hagués sentit dir-me adéu. Esborra. No puc preguntar-te. Esborra. M'han tallat la llengua. Esborra. Volen que esborri la meva ànima. Esborra. "El dia que el presente sea historia". Esborra.
Avui, tan lluny del cor que m'abraça sempre, no podré cridar fins plorar, no podré tancar els ulls i dir Bona nit. Però per més que m'ho neguin, alçaré la mirada fins trobar la meva estrella, única entre totes, i allargaré el dit que m'han tallat.
Picat entre farina blanca, el meu batec sap que t'ha fet mal. Ara espera que tornis a somriure, a viure, a ser tan tu i tan poc jo.
I la resta? La resta és el que no suma, per això sempre acabo sent jo la resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada