El sol fugia per darrere les muntanyes i el mar quedava amb aquell color tan preciós que només saben veure els cors malenconiosos. Ell romania a la vora de l'aigua, assegut sobre les pedres, que es barrejaven amb una arena dura. Gairebé no hi havia onades, la mar era plana. Els peus se li remullaven.
Una sirena va sortir de l'aigua i va seure al seu costat. La sirena plorava i ell la volia consolar. -No pots consolar a qui has fet mal, és així; és norma divina- Va dir ella.
Ell va provar d'abraçar-la, però cada cop que ho intentava ella s'evaporava en forma de fum.
-És cert, no puc ajudar-te, no puc abraçar-te. Vaig poder fer-ho i no ho vaig fer. Deien els antics que l'home desgraciat no és el que té infortuni, sinó el que es busca i es crea el seu propi mal destí. Abans que tornis a l'aigua, abans que m'oblidis per sempre més. Petita sirena, deixa'm que et recordi el que va dir el Petit Príncep: "A la nit, miraràs les estrelles. La meva és massa petita perquè et pugui ensenyar on és. Val més així. Per tu la meva estrella serà una de les estrelles. Aleshores, t’agradarà mirar-te-les totes, les estrelles… totes seran amigues teves". Perquè el que t'he estimat, Sirena, no ho sap ningú en tot l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada