Aquesta és la història d'un pres que no podia dormir. Imaginava mars i rius, que li sadollessin l'esperit. Mes el perill de notar la boca seca prové de l'ansietat de saber que mai més no es podrà mullar.
Així com el cec surt a caminar en la fosca nit, aquell qui viu encegat fuig corrents en l'obscura matinada.
No miris enrere quan corris, no escoltis les veus dels costats, segueix la línia imaginària, prest, abans no es faci tard. Com es pot fer tard si es viu de matinada? Com es pot viure si no es dorm en la negra nit? Cafè a la vora, música a les orelles, pell neta i ulls esperant la sortida del sol. Els ganivets es guarden lligats amb cordills de ferro. El metall no pot trencar el metall quan els nervis manen els impulsos.
Aquesta història és la meva, és la que em van explicar quan em van ingressar. Massa aviat era per perdre'm pels camins del laberint, em va dir el doctor. Pren-te'n dos al dia. Per mi era fàcil, abans me les prenia d'un color diferent.
Ara dormo tot el dia, no hi ha rius ni mars; no sento els llavis cridant la humitat de la vida, ni escolto la música inundant el meu cor. Sóc fusta d'arbre, tallada a ras de terra. No hi ha corcs que vulguin menjar-me, ni ocells que piquin el meu soc, no tinc branques que brotin, ni flors que m'adornin. La son ha vingut a buscar-me amb un senyor en bata. Diu tantes coses que jo no entenc res
Així com el foll no troba el seu lloc en la foscor del món, el sensat creu viure en un paradís ensinistrat de gossos que parlen i persones que es destrossen els cors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada