Relat de la partida

Volia escriure una cançó sobre la doctora que em va curar d'aquell atac de cor.

Volia usar la melodia que vingués d'Irlanda.

Volia posar-hi lletra apocalíptica i forçar l'entrada d'un cor salvatge que ho devorés tot.

Però un cop començada la primera estrofa em vaig adonar que la reina de la partida ja m'havia matat. 

Sobre el taulell ensangonat ja no es veien ni blancs ni negres; el vermell era l'evidència més clara d'un final iniciàtic. 

No em quedava més remei que esborrar els primers barroers versos i tornar a començar; però enmig de tanta boira encegadora els meus alfils van fugir. Sense cavalls, ja morts en combat; ni torres, objectes de suïcidi previsible; em quedava només la sort de lligar-me les mans i estirar-me a terra.

Banyar-se en sang és una experiència que regala el destí a qui ha estimat les estrelles. Els déus de l'Olimp no perdonarien mai tal gosadia.

Així, amb les mans emmanillades i el cos nu pintat de roig, vaig veure com s'allunyava el motor que m'havia fet viure en l'obscuritat. Càstig no redemptor, obligació no alliberadora, punició pel criminal més gran que, en la solitud eterna, viurà sense perdonar-me els meus actes.

Relat d'humit

Olor de color lila, gust de record cremat. Ryan Adams cantant al presoner de l'amor. Gotes seques lliscant per una pell gastada. Aviat la catifa tindrà tanta pols que ningú no la voldrà usar. Però ell segueix allà, operant tots els cossos que els infermers li entren a la sala. És una persona màquina, no sent res per aquells membres mutilats, per aquells homes i dones que arriben trepitjant el llindar de la mort. Bisturí, tisores, cosir i cosir. Un altre dia que passa igual, què pot fer ell? Què puc fer jo? Què succeirà si les peces surten del taulell?

La dama avança pel lateral, compte amb la torre, jugada perillosa; però el cirurgià és impecable. No hi haurà cap cor que pugui amb ell. Ni tan sols el cor mullat, amarat, xop, ofegat d'aigua, el cor que no li duen mai a la seva sala.

Gira les agulles del rellotges el dit, usa la mà per fer-les descomptar. Els núvols van enrere i l'aigua puja riu amunt. Fa molt de temps, quan ell era un aprenent, quan tot just començava a operar, un tren va aturar-se davant de l'hospital. Era un tren gairebé buit, vell, amb les cadires de cuir gastades i les llums del sostre fluorescents, moltes de les quals ni funcionaven. Tanta era la il·lusió per operar que no va aturar-se ni un segon per veure si el cos que treien del tren duia el cor a dins. Aleshores, a mitjanit, amb una rapidesa excepcional i una tècnica acadèmica fantàstica, va operar les dues cames, la mà esquerra, la cella i el pòmul del costat dret i part del llavi inferior. Va deixar aquell cos perfecte, tenia tan bon aspecte que va recomanar als infermers que l'enviessin cap a casa directament. Així ho van fer.

El tren va marxar. El cor de l'home també. Plovia. El vagó va perdre la capota per culpa del vent, però no va descarrilar, senzillament va desaparèixer horitzó enllà.

Un mes més tard, mentre operava un nen, l’anestèsia va deixar de fer-li efecte i el menut va obrir els ulls. Lluny d'espantar-se, el doctor va mirar les seves grans pupil·les i no va dir res. En el centre d'elles es veia un cor mullat, amarat, xop; que encara feia ressonar suaument els seus batecs. 

El dit índex torna a girar les agulles, però les col·loca al seu lloc, horari d'estiu; posició d'operació, bisturí... tall i sang. Un peó s'ha menjat un cavall. Són poques les fitxes que queden. Per algun lloc deu caure rodolant el cor humit. Ell sent els cops que dóna per sortir del seu amagatall. Ell ho sent tot, però fa veure que no sent res. 

La partida continua...

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.

La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.

L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.

Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.

Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.

Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.

Relat d'escacs

Pantalons negres, samarreta blanca. El tauler d'escacs ja està col·locat, la dama vesteix els colors de l'estratègia. Els peons fa hores que estan a l'aguait, saben de la vital importància dels seus informes. Miraran, observaran, apuntaran... i després redactaran un acurat document amb totes les novetats de primera línia.

Mentre cauen guerrers, lluitadors de la pàtria, dos soldats comenten la dissortada sort que podran tenir, o no, en qualsevol moment:

-És inevitable, algun dia passarà, però el més segur és que quan això passi, tot s'acabi...

-Jo no vull que passi... és el pitjor que em pot passar a la vida.

Arriba la nit i la partida s'atura. No hi ha rellotges, no hi ha bombes. Els soldats dormen tranquils al ras, sense haver d'estar dins les trinxeres, com els passa durant el dia.

A les nou del matí, però, la trompeta anuncia el retorn al combat. Alfil mata a torre. Sang a l'escenari. I els dos peons continuen xerrant:

-Vas veure la lluna ahir? Va ensenyar-nos molt poc, però lluïa majestuosa la seva fina blancor, sobre un cel fosc i tenebrós.