Relat del falciot

M'agradaria convertir-me en un ocell, un falciot potser. O un falcó, amb les seves ales fortes i lleugeres. M'agradaria ser un ocell que pogués abandonar aquesta mina.

Desitjo, tot sovint, canviar la pala mig trencada per un cap petit i uns ulls sortits. Miraria per on escapar-me, buscaria els camins cap a l'exterior. No m'importaria que fos tot fosc. No seria un problema la falta d'oxigen que gasto cada dia aquí a baix. No ho seria perquè encaminaria la llibertat, l'aire, la sortida, la llum. I amb les meves urpes em podria penjar de qualsevol roc quan necessités descansar; no com ara, que caic i caic, baixant metres i metres a les més obscures profunditats. No veig res, no respiro clar, no noto més que el meu cor brut i ple de sutge. És la mina la que m'ha absorbit o soc jo que m'he empès al més gran dels forats? Per què la gravetat és tan forta aquí a sota? Davall de tot un creu que ja no podria baixar més, però el cert és que l’imant té una força d'atracció tan forta que és impossible aturar-se. El cos es desintegra, només resta la pala i el casc. Un casc ple de cops. Encara no sé com aguanta. M'he estimbat contra totes les roques de la baixada. Duc el cos ple de blaus. Soc un cos inert que es mou al desig de la foscor.

M'agradaria ser ocell i volar amunt i amunt, ni tan sols aspiraria a tocar el cel o volar entre núvols. M'agradaria ser ocell i sortir de sota terra. Però no tinc ales ni fe en tenir-les. Soc i seré carbó encenent-se per fer llenya de mi mateix.

relat de l'ocell

Ocell que voles alt, puc veure't des de baix. Ocell que voles lluny, no oblido el teu camí. Allargaria el dit, augmentaria la veu, obriria encara més els ulls... tan sols per poder olorar el teu somriure altre cop. 

Ocell que bats les ales com qui esborra records, la teva drecera serà res per on hagis passat, però a l'ànima dels mortals serà carbó cremant en la pell nua.

Ocell que em deus haver oblidat, vaig prometre als Déus que callaria en el teu vol. Jo haig de callar, seguiré callant; però esperaré el teu cant diví, que sí pot donar resposta.

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.

Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 

Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.

Relat de màscares

A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.

Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.

Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.

Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.

Relat de nius

Un ocell sord volava per la ciutat. El lector es preguntarà com sabem que era sord. La resposta és obvia. Veritat que si diguéssim que un ocell cec volava per la ciutat ningú no es qüestionaria que ho diguéssim? Sinó que la pregunta seria: com s'ho fa per volar? Doncs el mateix. L'ocell vola, veu, escolta. Però en aquest cas, l'ocell sord volava per la ciutat. 

Un nen se'l mirava des del parc, el cridava, li deia coses, xiulava! Però res. No succeïa res. Era un crit sense resposta. Un desgast de forces inútils que no obtenien resultat. Així que el nen es va preguntar com s'ho podia fer per parlar amb aquell ocell sord que volava per la ciutat.

Va pensar en posar un cartell al costat de la finestra. Però ho va descartar de seguida. Encara es confondrien els altres ocells i se li convertiria el seu vell quadre extern en un niu ple d'animalons salvatges. Aleshores se li va ocórrer una idea brillant. Aquest adjectiu el posem per augmentar l'expectativa; però el cert és de les idees més absurdes que se'ns hagin passat mai per la ment.

Del seu armari va agafar un dels llençols més lletjos que tenia, va retallar-los en forma d'ales i les va estirar sobre la taula. Després va prendre el pal d'una escombra i el va clavar a la mateixa taula. Acte seguit, continuant amb el seu enginy, va estripar una de les cortines del bany i va cobrir el pal, com si fos una vela d'un vaixell. 

Quan ja ho va tenir tot llest, va  col·locar-se a la marquesina i va esperar el moment en el que l'ocell sord volava a prop de la finestra. Un, dos, tres. Va allargar la mà i el va agafar en ple vol. Ja el tenia. Tots dos junts, caient amb força des del cinquè pis de l'edifici.

Relat de picardones

No sabia parlar francès, deia. Però parlava pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.

A dins de casa feia calor, havia posat el radiador a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les tecles.

Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.

Relat de cadires

Quan el colom deixa de volar i s'asseu a la farola de davant del seu pis, ell ja sap quina hora és. Fa temps que no funcionen els rellotges a casa seva, no li calen, no té cap tipus d'obligació. Simplement observa el que veu per la finestra i actua instintivament. 

El colom i ell es miren directament als ulls, com si es coneguessin; com si no els calgués dir ni una sola paraula per poder-s'ho dir tot. Ell obre el moble on guarda les ampolles de licor i en destapa una de vi d'Oporto. No li cal vas. Beu i beu, sense fer altra cosa que mirar l'ocell que l'acompanya i cantar-li una cançó.

Si l'au pogués plorar, ploraria. La trista melodia que surt de les seva boca és tan colpidora com la greu situació de les seves cordes vocals. En poc més de mitja hora la cadira on s'asseu es trenca i l'home cau, amb la mala sort de donar-se un cop al cap amb la vora de la finestra. Està mig begut, s'ha begut mitja ampolla. Ha malgastat mitja vida. 

S'aixeca com pot, intentant no tirar l'ampolla al terra. Dóna un cop de peu a la destrossada cadira i n'agafa una altra. L'ocell ha marxat, segurament ho ha fet espantat pel soroll de la caiguda. Ell es toca el front, té la mà plena de sang. El vi i la sang es confonen, com passa tan sovint amb la realitat. La sang i el vi es barregen, com li va passar en la seva infància, plena d'odi i rebuig.