Un ocell sord volava per la ciutat. El lector es preguntarà com sabem que era sord. La resposta és obvia. Veritat que si diguéssim que un ocell cec volava per la ciutat ningú no es qüestionaria que ho diguéssim? Sinó que la pregunta seria: com s'ho fa per volar? Doncs el mateix. L'ocell vola, veu, escolta. Però en aquest cas, l'ocell sord volava per la ciutat.
Un nen se'l mirava des del parc, el cridava, li deia coses, xiulava! Però res. No succeïa res. Era un crit sense resposta. Un desgast de forces inútils que no obtenien resultat. Així que el nen es va preguntar com s'ho podia fer per parlar amb aquell ocell sord que volava per la ciutat.
Va pensar en posar un cartell al costat de la finestra. Però ho va descartar de seguida. Encara es confondrien els altres ocells i se li convertiria el seu vell quadre extern en un niu ple d'animalons salvatges. Aleshores se li va ocórrer una idea brillant. Aquest adjectiu el posem per augmentar l'expectativa; però el cert és de les idees més absurdes que se'ns hagin passat mai per la ment.
Del seu armari va agafar un dels llençols més lletjos que tenia, va retallar-los en forma d'ales i les va estirar sobre la taula. Després va prendre el pal d'una escombra i el va clavar a la mateixa taula. Acte seguit, continuant amb el seu enginy, va estripar una de les cortines del bany i va cobrir el pal, com si fos una vela d'un vaixell.
Quan ja ho va tenir tot llest, va col·locar-se a la marquesina i va esperar el moment en el que l'ocell sord volava a prop de la finestra. Un, dos, tres. Va allargar la mà i el va agafar en ple vol. Ja el tenia. Tots dos junts, caient amb força des del cinquè pis de l'edifici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada