Ja fa dies que no se senten els ocells a la ciutat. El trànsit de motos i cotxes crea un rumor constant que impedeix que s'escolti qualsevol altra cançó. Les aus se senten aïllades i ferides, però tendeixen a acceptar el ritme que els imposa la natura.
Aviat serà primavera, podran sortir dels seus amagatalls i volar terra enllà. Els horitzons són més grans amb el bon temps. Mentrestant, fred i vidres entelats tanquen a tothom dins dels seus nius.
Prenent una ploma amiga amb el bec, un d'ells dibuixa un interrogant. El seu traç no busca respostes, ja les sap, o les creu saber. A vegades és millor acceptar allò que no es desitja. Però el seu dibuix representa molt més, la inseguretat és el que ens fa moure d'un costat a l'altre. Qui vol quedar-se estàtic és una estatua. Qui es mou és elàstic. De massa moviment en diuen trasbals. De massa quietud en surt la solitud.
L'ornitòleg observa els dos ocells amb deteniment. Impossible saber què fan, a què juguen, ni ells dos no ho deuen saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada