Relat de guardians

Quan el sol comença a il·luminar la ciutat, els més petits es lleven nerviosos. Alguns van directes a buscar els seus pares; d'altres segueixen entre llençols, aquests últims no s'atreveixen a alçar-se del llit, no fos cas que encara hi hagués algun Rei Mag despistat per casa. Què haurien de fer si se'l trobessin? Com podrien superar tal moment? Prefereixen amagar-se sota del coixí, tancar els ulls i prémer fort els punys, esperant que els pares els vinguin a buscar. Només aleshores es deixaran endur per la il·lusió d'un dia tan ple de màgia i d'emoció. Vestits amb pijama obriran regals i regals, estripant papers de tot tipus, consumint en un moment tota aquella tensió que han anat acumulant.

Avis i àvies, pares i mares, germans i germanes, tiets i tietes es miraran amb complicitat, coneixedors del secret d'Orient. Aquestes mirades serviran també per enviar-se missatges encriptats. És el moment de mirar més enllà de la finestra, de buscar entre els transeünts del gran carrer de la ciutat, de cercar aquelles mirades prohibides. Ningú, en un context tan innocent, podrà esgrimir cap altre argument que la felicitat dels monarques especials.

És aleshores quan, enmig de les rialles i dels crits, mentre la casa s'omple de camises, corbates, sostenidors, colònies i tot tipus de jocs infantils; que un dels personatges més importants del moment apareix a escena per reclamar el que és seu. És Janus, el guardià de la casa, que amb un to de veu furiós reclama a tots els presents que es col·loquin en dues files; una davant de l'altra. Gràcies a les seves dues cares pot veure a tothom. No només en el seu estat present, sinó també en el passat. Exclama amb veu altiva un discurs senyorial. Tothom escolta amb atenció, els presents tenen por; els passats somriuren. Els temps verbals de les vacances es barregen i, sense que ningú pugui fer res, les diferents generacions dels habitants d'aquella casa s'uneixen per formar un trencadís mortal. Avis, pares i fills. La noció temporal no existeix. Els més joves volen ser els més vells. Els octogenaris desitgen ser menuts. Tothom és el que no vol. Però dins de la casa de Janus, les dues cares de les persones surten a la llum. Ningú és, ni serà.