Relat de Plim

Menjàvem pa amb vi i sucre,
bevíem Plim.
Plim!
Aquella dolçor als llavis
que no trobàvem a la capital
ens embogia
com als adults la ratafia.

L’olor de llenya ens atrapava
en baixar del cotxe.
Caixes de mimoses plenes,
cartró, plàstic i tot el sucre
escapant per les mans.

Hores de ping-pong,
bicicleta fins a la piscina,
jocs de taula vora el foc.
Ai, quan pujàvem a la Mussara!
Avions que passen a ras,
un pixumet sobre el foc candent,
què bones les costelles,
i aquells ronyons que les acompanyen.

Els cotxes eren vells,
el bar era ple de gom a gom:
que juga el Barça!
I tothom a fer el gin-tònic
o a obrir el cava si guanyava.

A darrere s’hi jugava a billar,
però més enllà teníem
el nostre espai,
secret, amagat…
era nostre, totalment nostre;
però ja no recordo qui érem nosaltres.

Relat de la Pietat

Un ull amb Cronos i l'altre amb Morfeu.

Obre i tanca.

El cel és massa fosc per volar sense ales.

Són les tres, són les quatre. Després les cinc, les sis i a les set ja s'alça del llit. Els raigs de llum el ceguen. Una mica d'aigua, de cervesa, del que sigui per rentar-se els ulls. Una mica de pietat, aquella estàtua petita de la Pietat que va comprar-li al seu pare quan era viu. Potser si la destrueix en mil bocins crearà la metàfora perfecta que està buscant. Un, dos, tres. I tot es trenca. Silenci. Prou converses internes. Prou desesperació. Se li han acabat els mals de cap. La calma total envaeix la seva habitació. Només s'escolta la ràdio: L'avió ha caigut sobre les muntanyes i segurament ningú, ni tan sols el capità, ha sobreviscut.

Relat de primavera

Una nit d'hivern va esdevenir primavera. Sota un cel gris i trist, les despullades branques dels arbres van demanar ajuda. Van reclamar auxili a tothom que les va veure. Ningú no va fer res. Cap dels que les van sentir es va atrevir.

Pintava el colom un esbós de vida entre els núvols. Ho feia sense que res li prestés atenció. Estava convençut de que la seva magistral actuació seria admirada pels presents. Però els ulls que naveguen pels carrers no busquen, ni troben, res del que necessiten.

Quan canvia l'estació, el tren porta nous passatgers; a l'any li succeeix el mateix. Baixen del vagó alguns que feia estona que ja hi eren i d'altres que tot just començaven el viatge. Qui decideix sobre el passatge és la sort, ningú més que ella és qui estableix el destí atzarós dels qüestionats.

I mentre uns pugen i baixen, nosaltres ens regalem una estada més, sense comptar ni les hores ni els dies, ni les nits que no hi ets. Perquè quan l'obscura soledat ens ve a buscar, recordo l'home sobre l'arbre, llibre en mà, llegint cada paraula nova, que s'escrivia sola i es tornava a esborrar:

Piquen fort els forjadors del metall; 

preparen l'escut que necessitaràs

quan de volta estiguis al meu costat

i caminis cap al nostre amagatall.