Relat de passadissos

En Félix acostuma a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.

Fa uns dies, a mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement, va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.

L’escena era tan concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells bellugant-se a càmera lenta.

Ella es girava per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul, tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit, mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per tot l’edifici.

En acabar, tocava vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.

Relat d'avorrits

Els més il·luminats diran que està mirant les estrelles, que cerca a l’Univers la bellesa de la infinitat humana. Nosaltres no ho sabem, però segur que algun que altre atrevit gosarà dir que s’avorreix. Però si s’està divertint és impossible que s’avorreixi. Per això, ara que resta estirada boca amunt, mirant la càmera del seu telèfon mòbil, passa l’estona pensant en quelcom que li fa un nus a l’estómac. No ho hauria de fer, però ho fa. Es mira, però no es veu. Sinó que s’imagina qui la mira. I riu, somriu. Els seus llavis de noia entremaliada la delaten. És conscient dels seus actes inconscients. Juga amb foc, un foc tant ardent com els seus ulls, un foc tan exaltat com el seu cos.

I mentre el foc crema la foto que es fa, una mà sobrepassa els límits de la realitat. Lluny, a prop. Les distàncies no existeixen quan un es posa a pensar. El dit índex recorre la seva cara, posant-li els cabells per darrere de l’orella. Després rellisca pel coll fins arribar al teixit que separa allò sensual d’allò carnal. Com si fos un ganivet, que talla les fronteres prohibides de la societat, segueix cos a baix, obrint la camisa i deixant al descobert el cos del pecat.

No hi ha qui apagui aquella escalfor, que s’intensifica amb un bes suau al melic.  Aquella cintura dóna vertigen, li caldrà molta paciència per no menjar-se-la de cop. Però lluny de descontrolar-se, segueix la carretera sinuosa del seu cos, descordant-li els pantalons, que baixa suaument. Són dos cossos nus. Ningú els vindrà a salvar. Passaran la nit junts, mirant-se, besant-se; unint-se l’un amb l’altre. Algú dirà que s’avorreixen, segur. Però ells es divertiran, com sempre, dins d’una foscor prohibida i salvatge.

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.

Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.

La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.

Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.

El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.

Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.

Relat d'estirats

Al Carrer Del Marqués fa temps que ningú no diu la paraula sagrada. A dalt de tot, aquella dona seriosa vigila els vianants i espera que esdevingui res diferent i sobrenatural. Ho espera comptant les hores que passen, una rere l'altre, en aquell vell rellotge que té just davant. Maleïda persona la que va col·locar-lo allà, en front seu. Res pitjor que un tic-tac incessant i etern per qui el seu moviment és estàtic.

Mentrestant, a ras d'asfalt, la vida no és tan lleugera, i alguns es deixen endur per l'aroma d'un beuratge salvatge. Alguns nois passen les tardes comptant les pedres del carrer, d'altres es beuen tot el que poden entre les parets vermelles del pecat. No tothom és ben vist dins d'aquell petit local ple de brutícia i perdició. Parelles que no ho són s'acaronen i desitgen que no entrin per la porta les seves dones. Homes que fan de dona i homes que fan de nens. La música acompanya aquell licor infernal que serveixen quan s'inicia la nit.

Altre cop a fora, la dona estirada a la cantonada observa els turistes perduts. Amb les mans ocupades pels grans mapes que porten, no pensen en veure més avall dels seus genolls. Ell ho veu quan s'asseu al banc trencat. Ho veu i no fa res per evitar-ho. Qualsevol cosa seria estèril, pensa. Ni que ara hi anés, ni que ara els hi expliqués, res no canviaria. Ahir era ella, dempeus, passejant per Dublín. Ara són ells, perduts per Barcelona. L'ordre canvia tan ràpidament que no pot pensar en res més que en les seves mans. Se les mira i recorda com eren abans, quan no tenien arrugues ni la pell era aspra.

Caminarà una altra nit de cantonada a cantonada. Sense avançar més enllà del seu terreny, sense allunyar-se del seu portal. Pujarà a casa ensopegant amb els graons. Li costarà trobar les claus i, de ben segur, caurà a terra abans d'aconseguir arribar al llit. Estirat al terra del passadís veurà com tot gira al seu voltant. Les parets es mouran, el sostre marxarà, els mobles fugiran i les rajoles seran més fredes que mai.

Amb els pantalons mullats i el cabell brut, recuperarà el seny quan la llum del sol impacti contra les seves parpelles gastades. Veurà uns homes de bé assenyalant-lo, veurà les seves mans a Dublín, a Roma, a Barcelona... Estirat i sense saber ni si és avui o demà.