Els més
il·luminats diran que està mirant les estrelles, que cerca a l’Univers la
bellesa de la infinitat humana. Nosaltres no ho sabem, però segur que algun que
altre atrevit gosarà dir que s’avorreix. Però si s’està divertint és impossible
que s’avorreixi. Per això, ara que resta estirada boca amunt, mirant la càmera
del seu telèfon mòbil, passa l’estona pensant en quelcom que li fa un nus a l’estómac.
No ho hauria de fer, però ho fa. Es mira, però no es veu. Sinó que s’imagina
qui la mira. I riu, somriu. Els seus llavis de noia entremaliada la delaten. És
conscient dels seus actes inconscients. Juga amb foc, un foc tant ardent com
els seus ulls, un foc tan exaltat com el seu cos.
I mentre el foc
crema la foto que es fa, una mà sobrepassa els límits de la realitat. Lluny, a
prop. Les distàncies no existeixen quan un es posa a pensar. El dit índex recorre
la seva cara, posant-li els cabells per darrere de l’orella. Després rellisca
pel coll fins arribar al teixit que separa allò sensual d’allò carnal. Com si
fos un ganivet, que talla les fronteres prohibides de la societat, segueix cos
a baix, obrint la camisa i deixant al descobert el cos del pecat.
No hi ha qui
apagui aquella escalfor, que s’intensifica amb un bes suau al melic. Aquella cintura dóna vertigen, li caldrà
molta paciència per no menjar-se-la de cop. Però lluny de descontrolar-se,
segueix la carretera sinuosa del seu cos, descordant-li els pantalons, que baixa
suaument. Són dos cossos nus. Ningú els vindrà a salvar. Passaran la nit junts,
mirant-se, besant-se; unint-se l’un amb l’altre. Algú dirà que s’avorreixen,
segur. Però ells es divertiran, com sempre, dins d’una foscor prohibida i
salvatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada