Algunes vegades
s’ha llevat abans d’anar-se’n a dormir. Sempre mira cap a on no hi ha res a
veure. De tant en tant es perd pels camins sense voral.
Ahir va passar
això, i tantes d’altres coses, que ni ell no ho pot recordar. Estirat a sobre de
la taula de billar, ningú l’ha vingut a buscar. Fins que no obrin el bar, allà
seguirà, dormint en posició fetal, com si tornés a ser un nen, un simple nen de
menys d’un any.
Pels llavis li
rellisca la baba, que cau gota a gota, sense presses. Perquè des de què dorm
que no corre. El món s’ha aturat dins seu. Aquell tren salvatge, que el duia
d’un costat a l’altre, resta quiet a tocar de l’andana. No hi ha revisor, ni
maquinista. Ni tan sols han portat el carbó per fer anar la vagoneta. El cel
llueix un blau clar, ple de llum, sense ni un núvol. Els arbres al voltant de
l’estació mouen les seves fulles amb calma. No hi ha ni una ànima viva, ni
morta tampoc. I dins del bar segueix dormint, viatjant sense por a perdre cap
tren, perquè ja han passat tots els trens de la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada