Quan li faltaven les
paraules, mirava el cel. Quan li faltava el menjar, tancava els ulls. Els veïns
van ensenyar-li que, per ser bon noi, calia suplicar les coses. Ell ho feia,
era obedient. Els hi dedicava un bon somriure i els hi prometia que es portaria
bé. De nit no feia soroll, orinava directament al clavegueram, no embrutava ni les
parets ni el seu banc. El seu ordre i la
seva neteja immaculada eren les normes no exigides que li havien imposat els
seus amos.
Va succeir ja fa
molts anys, quan una nit de maig, després de beure’s una ampolla sencera de
ron, va ensopegar amb el seu cap. Un moment fortuït. Un destí ple de mala sort.
Un desig que no es desitja a ningú. Els dos anaven torrats, però ell més. No va
contenir-se, va alliberar-se de l’esclavitud laboral a la que estava sotmès
cada dia. Ho va fer sense embuts, dedicant-li quatre insults, una escopinada i
un cop de puny final.
El resultat no es
compte amb el número de dents que va perdre el seu cap, sinó amb la bronca i la
humiliació que va rebre al dia següent a la feina. Tot semblava, però, que el correctiu s’aturaria aquí. Res més lluny de la realitat. Una carta. Una capsa
amb les seves pertinences. La seva dona plorant. I una depressió de cavall.
Durant un mes, el clima a casa va ser infernal. Ella el culpava a ell. Ell
culpava la sort. La sort no era res.
Aviat la solitud,
el banc, les papereres, les mantes estripades, els pantalons bruts, els cabells
plens de ronya. La resta per explicar és només la història d’un súbdit, que
abaixa el cap per demanar caritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada